Colonialisme intern

Colonialisme intern és una desigualtat polític i econòmic estructural entre diferents regions d'un mateix estat. El concepte data de l'inici del segle xx.

El 1914 Lenin va donar una conferència a Zuric Guerra i Socialdemocràcia on va dir: «Ucraina és per Rússia, el que Irlanda era per Anglaterra: va ser explotada sense mercè i no ve rebre res en retorn» i preconitzava una secessió per respectar el dret dels pobles.^[1] Antonio Gramsci va parlar del colonialisme de la Itàlia del nord sobre el sud. El sociòleg Leo Marquard va ser el primer per utilitzar la paraula «colonialisme intern» el 1957.^[2] El 1965 Pablo González Casanova va aplicar la idea al Mèxic, Robert Blauner a la situació de la població afroamericana als guetos dels Estats Units.^[3] Segons el sociòleg bolivià Félix Patzi és el procés social segons el qual s'assignen recursos, oportunitats de vida i ciutadania real sota criteris d'exclusió o inclusió anàlegs als de la colònia i, per tant, racials i ètnics. Aquest terme, desenvolupat fou utilitzat també per Robèrt Lafont per a referir-se a la situació econòmica i política d'Occitània durant el segle xx, i el popularitzà al seu llibre Sur la France (traduït en català com Per una teoria de la nació).^[4] El 1975 Sergio Salvi va publicar el seu llibre, del qual el títol, traduït seria Les nacions prohibits: guida de les deu colònies «internes» de l'Europa occidental, entre els quals comptava Escòcia, Catalunya, Bretanya i Occitània.^[5]

El colonialisme intern es caracteritza pels següents trets:^{[cal citació]}

• Despossessió industrial, bloqueig colonitzador, destrucció del capitalisme regional i proletarització de les regions.
• Primacia de les indústries extractives sobre les de transformació
• Despossessió del terreny agrícola
• Despossessió dels circuits de distribució, tret que intervingui en els estatals i internacionals
• Despossessió dels recursos turístics
• Crisi demogràfica

Aquesta tesi fou acceptada per altres nacionalistes perifèrics francesos, i radicalitzada per partits com la Unió Democràtica de Bretanya i l'Esquerra Catalana dels Treballadors. Nacionalistes corsos i sards adaptaren el seu discurs a les tesis de Lafont, i el terme es va popularitzar entre diversos nacionalismes perifèrics d'arreu d'Europa. Darrerament, però, el terme es fa servir per a la situació dels diversos pobles indígenes (sobretot amerindis sud-americans) que veuen com la seva terra és explotada pels seus estats i els tracta com a subjectes d'una colònia.

Vegeu també: Acumulació per despossessió