Conducte de Santorini
From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
La majoria de les persones tenen un sol conducte pancreàtic. No obstant això, algunes tenen addicionalment un conducte pancreàtic accessori anomenat també conducte de Santorini, que és el resultat de la persistència de la porció proximal del conducte dorsal del pàncrees embrionari i desemboca directament en la segona part (la vertical) del duodè per la papil·la duodenal menor.[1] Té diverses variants morfològiques. Rep el seu nom per Giovanni Domenico Santorini (1681–1737),[2] anatomista venecià que el descrigué per primera vegada al seu llibre Observationes anatomicae (1724).[3]
9. Vesícula biliar, 10-11. Lòbuls dret i esquerra del fetge. 12. Melsa
13. Esòfag. 14. Estómac
15. Pàncrees: 16: Conducte de Santorini o pancreàtic accessori, 17: Conducte de Wirsung o pancreàtic.
18. Intestí prim: 19. Duodè, 20. Jejú
21-22: Ronyons dret i esquerra (siluetes).
La vora anterior del fetge està aixecada enlaire (fletxa en marró). Secció longitudinal de la vesícula biliar, i frontal del duodè i pàncrees. Estómac i conductes intrahepàtics en transparència.
El conducte pancreàtic accessori actua com un sistema de drenatge secundari que disminueix la pressió al conducte de Wirsung, fet que pot ser un factor preventiu de la pancreatitis aguda,[4] particularment a l'hora de practicar determinats procediments exploratoris i terapèutics del pàncrees i de la via biliar.[5]
La dilatació quística de l'extrem distal del conducte de Santorini, també anomenada santorinicele per alguns autors, és una patologia infreqüent caracteritzada per la presència d'una formació amb aspecte de pòlip en la papil·la duodenal accessòria i abdominàlgies postprandials recurrents. Sol estar associada a una partició pancreàtica congènita[6] completa o incompleta i excepcionalment origina una litiasi obstructiva.[7]
Remove ads
Referències
Bibliografia
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads