Curare

Curare (paraula derivada del mot indígena urari que significa verí)^[1] és el nom comú per a diversos verins d'origen vegetal utilitzats tradicionalment en les sagetes d'alguns pobles indígenes d'Amèrica del Sud. Els tres tipus principals de curare són:

• tubocurarina (també conegut com a curare del bambú, ja que s'empaqueta en canyes buides de bambú; la principal toxina és la D-tubocurarina). És un alcaloide mono-quaternari derivat de la isoquinolina.
• Curare calebas (també anomenat curare de la carbassa pel lloc on s'empaqueta; les principals toxines són al·loferina i toxiferina)
• Curar de pot (empacats en pots d'argila cuita; les principals toxines són protocurarina, protocurina, i protocuridina).

Curare

El tipus calebas és el més tòxic segons el valor LD50.

Història

El curare s'ha fet servir pels indígenes sud-americans per paralitzar els peixos. Se'ls dispara dards enverinats que els produeixen asfíxia i els músculs no es poden contraure. Donat que els components del curare són massa grans i amb alta càrrega per passar pel sistema digestiu per a ser absorbits per la sang, els indígenes podien menjar-se els peixos enverinats amb total seguretat. El 1596 Sir Walter Raleigh mencionà aquest verí.^[2] El 1780, Felix Fontana descobrí que actuava en el moviment voluntari de la musculatura.^[3] In 1800, Alexander von Humboldt donà la primera notícia de com es preparava el curare a l'Orinoco.^[4]

Durant 1811-1812 Sir Benjamin Collins Brodie (1783-1862) experimentà amb el curare.^[5] Va ser el primer a demostrar que el curare no matava l'animal i que aquest es recuperava si la respiració es mantenia artificialment. El 1825 Charles Waterton va descriure un experiment ja clàssic amb un ase enverinat amb curare i mantingut viu amb una traqueotomia.^[6] El botànic Robert Hermann Schomburgk, identificà la liana del gènere Strychnos com una de les fonts del curare (Strychnos toxifera).^[7]

George Harley (1829-1896) demostrà el 1850 que el curare era efectiu contra el tètanus i l'enverinament amb estricnina.^[8][9] El 1914 Henry Hallett Dale (1875-1968) va descriure l'acció fisiològica de l'acetilcolina.^[10] i anys després demostrà que l'acetilcolina és la responsable de la transmissió neuromuscular que podia ésser bloquejada pel curare.^[11]

La tubocurarina és, entre els components del curare, la que té més aplicacions mèdiques.

Plantes font del curare

• Strychnos toxifera
• Chondrodendron tomentosum