Desfranquització
From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
La desfranquització és un procés polític i social a l'Estat Espanyol amb l'ànim de remoure dels serveis públics, de la política, de la justícia i de l'exèrcit, per llei, totes les persones que van col·laborar o simpatitzar activament amb la dictadura de Francisco Franco; suprimir de la vida pública monuments i plaques que l'honren; prohibir totes les organitzacions; confiscar els béns de falangistes prominents; restituir els béns robats; rehabilitar i indemnitzar les víctimes, tornar els arxius robats als propietaris legals o legítims, prohibir l'ús de símbols, uniformes, logotips de les organitzacions abolides i estimular activament l'esperit democràtic.[2][3]
Ans al contrari del que va passar a Portugal (1974) i Grècia (1975), que van tornar a la democràcia quasi simultàniament, a Espanya no va fer-se cap purga i molts alts càrrecs del règim dictatorial van continuar ocupant responsabilitats en els partits polítics, la premsa, la indústria i el món financer.[4] Aquesta desfranquització força incompleta és vista com una de les raons de la tova cultura política i democràtica a Espanya.[5] L'historiador anglès Paul Preston explica que «Espanya queda acomplexada i en tensió, per què mai no hi va haver un procés de 'desfranquització'», contràriament al que passà a altres països després de la caiguda d'una dictadura.[6]
La paraula és un neologisme format per analogia amb desnazificació,[7] el procés inacabat iniciat per les forces aliades després de la caiguda de la dictadura hitleriana el 1945 o la desestalinització després de la mort de Ióssif Stalin el 1953 a la Unió Soviètica. Fins a l'exhumació a l'octubre de 2019, la presència del cadàver de Franco al mausoleu faraònic[8] de la Valle de los Caïdos era un problema crònic de la política espanyola.[9] El 2017, malgrat una majoria al Congrés per tornar les restes del dictador a la família, el govern en minoria del Partit Popular no havia volgut actuar.[10][11]
Remove ads
Estat d'un procés inacabat
A Alemanya, la desnazificació va començar a penes unes setmanes després de la caiguda de la dictadura. Això no passà a Espanya. El 1979, al seu assaig La España Inacabada, Manuel Vázquez Montalbán ja va constatar: «El Govern i la democràcia hauran de pagar un preu dramàtic per a la no desfranquització d'Espanya».[12] Als primers anys de la transició democràtica, la por d'una nova guerra civil era «incompatible amb qualsevol procés explícit de desfranquització».[13]
Encara el 2004, vint-i-cinc anys després de Montalbán, l'historiador Jaume Claret, continuava deplorant que no es va fer cap procés similar i «els franquistes esdevingueren ‘demòcrates de tota la vida’.»[14] A l'Estat espanyol la primera iniciativa legislativa al nivell nacional va fer-se esperar fins al 2007,[15] 32 anys després de la mort de Franco, amb l'aprovació de la Llei de Memòria Històrica[16] que «declara de manera genèrica la il·legitimitat del règim franquista i estableix altres mesures molt saludables (com la «desfranquització» dels espais i monuments públics, l'obertura dels arxius oficials, l'exhumació de les restes dels desapareguts i executats sota la supervisió de les administracions públiques, i la inclusió de noves categories de víctimes en els plans d'indemnitzacions), però no facilita de manera efectiva el camí per a l'anul·lació judicial dels càstigs arbitraris, la sanció penal dels victimaris i la reparació integral de les víctimes.»[15] L'operació roman difícil i troba encara avui molta resistència, com l'il·lustra per exemple la història del monòlit franquista erigit el 1943 a Artés i només ensorrat a la fi del 2013,[17] la subsistència encara el 2015 de múltiples carrers i places que porten el nom del dictador o la polèmica entorn d'un homenatge oficial, el 2013 i el 2015 a la División Azul, batalló franquista, aliat de Hitler.[18][19]
Segons perits en la matèria de reconciliació, el procés de desfranquització no serà gaire fàcil ni ràpid.[20] El 2006, José Antonio Martín Pallín, magistrat del Tribunal Suprem va preconitzar que la desfranquització és un deure cap a les persones que van defensar la república i cerca «vies inobjectables de tal manera que ningú al sistema jurídic pugui posar traves» al procés.[21] Cilly Kugelmann, directora del Museu Jueu de Berlín opina que l'Estat espanyol necessita distància per poder reconciliar-se amb el seu passat, perquè «la generació que va formar part del franquisme, que ara es considera criminal» encara viu i «mai no farà autocrítica». «És qüestió de temps, la segona o tercera generacions posteriors als testimonis han d'interpretar la història amb llibertat, de manera diferent», mentre que els que van viure el franquisme «no el criticaran perquè es criticarien a ells mateixos». Kugelmann recomana la creació de «museus d'història contemporània sobre el franquisme i què va significar per a la gent que el va patir, quins crims es van cometre i com ho porta la societat postfranquista».[22]
La coexistència del passat franquista i del present, és una temàtica recurrent en les pel·lícules de Ventura Pons i Sala.[23]
Remove ads
Vegeu també
Bibliografia
- Salellas i Vilar, Lluc. El franquisme que no marxa. 4a edició. Edicions Saldonar, 2015, p. 126 (Col·llecció Periodistes). ISBN 978-84-942896-5-1.
Referències
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads