Eduard Heine

Eduard Heine (Berlín, 16 de març de 1821 - Halle, 21 d'octubre de 1881) va ser un matemàtic alemany. El seu nom de pila era Heinrich Eduard, però publicava les seves obres amb el nom de Eduard Heine, probablement per a no ser confós amb el gran poeta alemany Heinrich Heine.^[1]

Eduard Heine

Biografia
Naixement	(de) Heinrich Eduard Simon Heine 16 març 1821 Berlín (Regne de Prússia)
Mort	21 octubre 1881 (60 anys) Halle (Regne de Prússia)
Sepultura	Cementiri Stadtgottesacker 51° 28′ 56″ N, 11° 58′ 36″ E
Rector Universitat de Halle
1864 – 1865 ← Heinrich Girard – Heinrich Dernburg →
Dades personals
Residència	Prússia
Formació	Universitat de Königsberg (1842–1843) Universitat Frederic Guillem de Berlín (1840–1842) Universitat de Göttingen (1839–1840) Universitat Frederic Guillem de Berlín (1838–1839) Köllnisches Gymnasium (–1838) Friedrichswerder Gymnasium
Tesi acadèmica	De aequationibus nonnullis differentialibus  (1842 )
Director de tesi	Enno Heeren Dirksen i Martin Ohm
Activitat
Camp de treball	Anàlisi matemàtica
Ocupació	matemàtic, professor universitari
Ocupador	Universitat de Halle (1856–1881) Universitat de Bonn (1844–1856)
Membre de	Acadèmia Prussiana de les Ciències Acadèmia de Ciències de Göttingen
Influències	Johann Peter Gustav Lejeune Dirichlet
Obra
Obres destacables Teorema de Heine-Borel Continuïtat uniforme Teorema de Heine-Cantor Polinomis de Heine-Stieltjes
Estudiant doctoral	Heinrich Züge i Karl Baer
Família
Cònjuge	Sophie Wolf
Fills	Anselma Heine
Premis
(1877)  Medalla Carl Friedrich Gauss

Vida i Obra

Heine, fill d'un banquer, va rebre la seva primera educació de tutors particulars a casa seva. Després va estudiar al Köllnische Gymnasium de Berlín fins al seu ingrés a la universitat de Berlín el 1838. Només hi va romandre un semestre perquè es va traslladar a la universitat de Göttingen per estudiar amb Gauss.^[2]

El 1840 torna a la universitat de Berlín, estudiant amb Dirichlet. Manté estretes relacions amb altres matemàtics com els seus professors Johann Encke i Jakob Steiner o com els seus col·legues Weierstrass, Kummer, Borchardt i Kronecker. El 1842 obté el seu doctorat i, després de continuar estudis a la universitat de Königsberg, obté la seva habilitació a la universitat de Bonn el 1844.

Tomba de Heine i de les seves esposa i filla al cementiri municipal de Halle.

Després de dotze anys com a professor associat a Bonn, el 1856 és nomenat professor titular a la universitat de Halle de la qual arribarà a ser rector (1864-1866). El 1881, després d'un patiment sever i prolongat, va morir a Halle on està enterrat amb la seva filla, l'escriptora Anselma Heine (1855-1930).^[2]

Heine va publicar una vintena d'articles (la majoria al journal de Crelle) entre els quals destaca el seu article de 1872 Die Elemente der Functionenlehre (Elements de teoria de funcions). En ell, introdueix el concepte de nombre real^[3] en termes de seqüències fonamentals havent introduït una relació d'equivalència i ordre.^[4] Aquesta aproximació és contemporània amb les de Dedekin i Cantor (aquest darrer havia estat deixeble seu a Halle i seria el seu successor a la càtedra). El seu nom és recordat sobre tot pel teorema de Heine-Borel sobre els recobriments.^[5]

El seu llibre fonamental, publicat el 1861 i reeditat nombroses vegades, és el Handbuch der Kugelfunctionen (Manual d'harmònics esfèrics), que va ser utilitzat com text estàndard de funcions esfèriques fins ben entrat el segle xx.^[6]