Estany d'Engolasters

L'estany d'Engolaters, també dit llac d'Engolaters, és un estany d'origen glacial de la parròquia andorrana d'Encamp, amb 17 metres de profunditat. Al sud de l'estany hi ha el nucli d'Engolasters, que pertany, però, a la parròquia d'Escaldes-Engordany.

Estany d'Engolasters

(ca) Estany d'Engolasters
L'estany d'Engolasters
Tipus	llac glacial
Lloc
País de la conca	Andorra
Entitat territorial administrativa	Encamp (Andorra)
42° 31′ N, 1° 34′ E
Serralada	Pirineus
Característiques
Altitud	1.616 m
Dimensió	0,3 () × 0,8 () km
Superfície	0,07 km²

Característiques

Es tracta d'un estany penjat, a flanc de vall, dominant Andorra la Vella i el riu Valira d'Orient. L'estany va ser dessecat el 2015 per procedir a tasques de manteniment.^[1]

Segons l'etimologia popular, el nom 'Engolasters' vindria del fet que el llac «engoleix els astres»,^[2] tot i que l'explicació que en dona Joan Coromines al seu Onomasticon Cataloniae és que prové d'un antic llatí Angulum Aestuarii 'angle, racó, anglada del petit estany'.^[3]

Llegendes

L'estany d'Engolasters està relacionat amb algunes llegendes sobre bruixes. Es diu que les bruixes andorranes s'hi concentraven i que hi xipollejaven, nues. Els homes de la zona pujaven a espiar-les, però si les bruixes els enxampaven, els convertien en gats negres.^[4] Aquelles bruixes van desaparèixer, es diu, al començament del segle xx amb la construcció en aquell indret de les antenes de Ràdio Andorra i, especialment, de la presa de l'FHA, construïda el 1934 i reconvertida actualment en Museu de l'Electricitat.^[2][4][5]

L'estany d'Engolasters des de la presa

Una altra llegenda, recollida per Jacint Verdaguer durant la seva estada a Andorra el bienni de 1882-1883, diu que, on hi ha ara l'estany, hi havia hagut una esplèndida vall amb un poble els habitants del qual eren molt rics, però alhora gasius i sense cor. Un fred dia d'hivern arribà al poble un captaire a qui ningú no va voler ajudar. Famolenc, el pobre va demanar caritat a les clientes d'una fleca que va veure oberta, però cap no li va donar res. Entrà després a demanar-li per caritat un panet a la flequera, però per més que va insistir, aquesta l'hi va negar fins a tres vegades. A la tercera, el pobre (que no era altre que Jesucrist) va desaparèixer i tot seguit es va produir un fort terratrèmol que va fer brollar una gran onada d'aigua. L'aigua anà pujant fins a colgar la fleca, el poble i la vall sencera, els quals restaren per sempre més sota les aigües de l'actual estany d'Engolasters.^[6]

Altres versions de la llegenda diuen que, en comptes d'un terratrèmol, el que hi hagué va ser un diluvi quan el cel s'obrí i en caigué una tromba d'aigua que va omplir la vall i engolir la vila. La darrera edificació a desaparèixer va ser el campanar de l'església. Mentre anava quedant colgat, els remolins de l'aigua feien sonar les campanes d'una manera sinistra, ofegant els crits i els plors d'aquells mals vilatans.^[7] Es diu que en dies de tempesta, una veu que surt del més pregon de l'estany clama dolorosament, barrejant-se amb el brogit dels trons: «Feu caritat als pobres!».^[7]