Gres
roca sedimentària From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
El gres, també anomenat pedra arenosa o pedra sorrenca, és una roca sedimentària detrítica de color variable, que conté clasts de la mida de la sorra. Després de la lutita, és la roca sedimentària més abundant i arriba a ser fins a la cinquena part de les roques. Després de les lutites són les roques sedimentàries més comunes en l'escorça terrestre.[1]
 |
Per a altres significats, vegeu «Gres (ceràmica)». |
Aquesta es forma per una sorra cimentada amb materials generalment calcaris, silicis, ferruginosos, glauconítics, guixencs, argilosos o bituminosos. Les dimensions dels grans són com els de la sorra, i estan units per un ciment de natura variable que en condiciona la porositat, la duresa, la densitat i la resistència a l'erosió. La majoria dels grans són de quars, però també hi ha feldespats i mica, com també d'altres minerals.[1] També pot contenir corall.
Els grans són gruixuts, fins o mitjans, ben rodons, de mida compresa entre 2 mm i 1/16 mm.
Les pedres arenoses verdes o glauconítiques contenen un alt percentatge del mineral glauconita. L'arcosa és una varietat de pedra arenosa en la que el feldespat és el mineral dominant a més del quars.
El color varia del blanc, en el cas de les pedres arenoses constituïdes virtualment per quars pur, a gairebé negre, en el cas de les pedres arenoses ferro-magnesianes.
Les pedres arenoses figuren entre les roques consolidades més poroses. Segons la mida i/o la disposició dels espais buits o porus, les pedres arenoses mostren diversos graus de permeabilitat.
Les pedres arenoses de bona qualitat són duradores. La roca té una bona resistència al foc i, en això, és superior a la major part de les roques emprades per la construcció. A les illes Balears, des de temps històrics, s'utilitzen diverses varietats locals de pedres arenoses conegudes com a marès.
També històricament era un material molt utilitzat per la fabricació de rodes de molins i moles abrasives, a més de ser una roca molt utilitzada per esmolar eines del camp com els ganivets o les navalles. El gres del tipus Navajo sandstone ha originat paisatges espectaculars visitat pels turistes com la formació Antelope Canyon a Arizona.
Remove ads
Origen
Els gresos són roques clàstiques d'origen (en contraposició a les orgàniques, com el guix i el carbó, o a les químiques, com el guix i el jaspi).[2] Els grans de sorra silícia dels quals es formen són el producte de la meteorització física i química de la roca mare.[3] La meteorització i l'erosió són més ràpides en les zones d'alt relleu, com els arcs volcànics, les zones de rifting continental i els cinturons orogènics.[4]
La sorra erosionada és transportada pels rius o pel vent des de les seves zones d'origen fins a ambients sedimentaris on la tectònica ha creat espai d'acomodació perquè s'acumulin els sediments. Les conques d'avantarc tendeixen a acumular sorra rica en grans lítics i plagiòclasi. Les conques intracontinentals i els graben al llarg dels marges continentals també són entorns comuns per a la deposició de sorra.[5]
A mesura que els sediments es van acumulant en l'entorn deposicional, la sorra més antiga és enterrada pels sediments més joves, i sofreix diagènesi. Aquesta consisteix principalment en compactació i litificació de la sorra.[6][7] Les primeres etapes de la diagènesi, descrites com eogènesi, tenen lloc a poca profunditat (unes desenes de metres) i es caracteritzen per la bioturbació i els canvis mineralògics en les sorres, amb només una lleugera compactació.[8] L'hematita vermella que dona als gresos de llit vermell el seu color es forma probablement durant l'eogènesi.[9][10] L'enterrament més profund va acompanyat de la mesogènesi, durant la qual té lloc la major part de la compactació i litificació.[7]
La compactació té lloc a mesura que la sorra es veu sotmesa a una pressió creixent per part dels sediments suprajacents. Els grans dels sediments es desplacen cap a disposicions més compactes, els grans dúctils (com els de mica) es deformen i l'espai dels porus es redueix. A més d'aquesta compactació física, pot produir-se una compactació química a través de la solució a pressió. Els punts de contacte entre els grans estan sotmesos a la tensió més gran, i el mineral tensionat és més soluble que la resta del gra. Com a resultat, els punts de contacte es dissolen, cosa que permet que els grans entrin en contacte més estret.[7]
La litificació segueix de prop a la compactació, ja que l'augment de les temperatures en profunditat accelera la deposició de ciment que uneix els grans. La solució a pressió contribueix a la cementació, ja que el mineral dissolt en els punts de contacte tibats es torna a dipositar en els espais porosos no tibats.[7]
La compactació mecànica té lloc principalment a profunditats inferiors a 1.000 m. La compactació química continua fins a profunditats de 2000 m, i la major part de la cementació té lloc a profunditats de 2.000 a 5.000 m.[11]
El despreniment del gres enterrat va acompanyat de la telogènesi, la tercera i última etapa de la diagènesi.[8] A mesura que l'erosió redueix la profunditat de l'enterrament, la renovada exposició a l'aigua meteòrica produeix canvis addicionals en el gres, com la dissolució de part del ciment per a produir porositat secundària.[7]
Remove ads
Classificació
- Calcarenites. Gresos rics en carbonat de calci.
- Quarzoarenites. Gresos rics en quars.[1][12]
- Arcoses. És el nom que se li dona als gresos rics en feldespat.[13][1]
- Litoarenites. Són arenisques més d'un 25% de fragments de roca. Depenent de la naturalesa de la roca es distingeixen 3 varietats:
- Sedarenites. Amb roques sedimentàries dominants.[14]
- Volcarenites. Amb roques volcàniques dominants.[14]
- Filarenites. Amb roques metamòrfiques dominants.[14]
- Grauvaques. La grauvaca té un percentatge en volum de matriu de 5 a 15% mentre que el gres té menys.[1]
- Gresos híbrids.[14]
Els gresos característics de diferents llocs reben noms locals molt variats, per exemple l'albero és una calcarenita de la comarca dels Alcores a Sevilla, a l'Argentina la quarzoarenita és anomenada pedra Mar del Plata.[15]
Raigs de llum penetrant en un estret passadís natural, Canó de l'Antílop a Arizona.
Edifici revestit amb pedra Mar del Plata a Mar del Plata.
Dos pilars de pedra estratificada parcialment coberts en neu. Muntanyes de Gres de l'Elba, Alemanya.
Remove ads
Aplicacions
El gres s'ha utilitzat des de la prehistòria per a la construcció,[16][17][18] i eines.[19] S'ha emprat àmpliament a tot el món en la construcció de temples,[20] esglésies,[21] habitatges i altres edificis, i en enginyeria civil.[22]
Encara que la seva resistència a la intempèrie varia, el gres és fàcil de treballar. Això fa que sigui un material comú de construcció i pavimentació, fins i tot en formigó asfàltic. No obstant això, alguns tipus que s'han utilitzat en el passat, com el gres de Collyhurst utilitzada al nord-oest d'Anglaterra, han tingut una escassa resistència a la intempèrie a llarg termini, la qual cosa ha obligat a reparar i substituir els edificis més antics.[23] A causa de la duresa dels grans individuals, la uniformitat de la grandària del gra i la friabilitat de la seva estructura, alguns tipus de pedra arenisca són materials excel·lents per a fer pedres d'esmolar, per a esmolar fulles i altres implementacions.[24] La pedra arenisca no friable pot utilitzar-se per a fabricar pedres de moldre el gra.
Un tipus de gres de quars pur, l'ortoquarzita, amb més del 90-95 per cent de quars,[25] ha estat proposat per a la seva nominació a la Global Heritage Stone Resource.[26] En algunes regions de l'Argentina, la façana de pedra ortoquarzita és una de les principals característiques dels bungalous de l'estil de Mar de Plata.[26]
Referències
Vegeu també
Enllaços externs
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads