Hennin

El hennin fou una lligadura en forma de con, campana o con truncat usat a la baixa edat mitjana per les dones europees de la noblesa.^[1] Eren més comuns a Borgonya i França, però també en altres llocs, especialment a la cort anglesa,^[2] i al nord d'Europa, Hongria i Polònia. Eren poc utilitzats a Itàlia. La paraula hennin apareix registrada per primer cop en francès el 1428, probablement abans que s'utilitzés la forma cònica. La paraula no apareix en anglès fins al segle XVIII.^[3] El terme és usat per part d'alguns escriptors de moda per a altres tocats de dones de l'època.^[4]

Hans Memling, jove, dona, en un Hennin cònica amb orelleres de vellut negre o vora i un vel pura, de la Alegorla de l'Amor Veritable, 1485-1490.

Tipologia en la història de l'art

• 
  Rogier van der Weyden, retrat de dona amb hennin truncat anomenat còfia de Borgonya, 2n terç del segle XV.
• 
  Rogier van der Weyden, retrat de dona jove amb hennin baix truncat cobert amb un drap, 1435-1440.
• 
  Retrat d'Isabel de Portugal còfia de doble hennin, còpia d'un retrat de mitjans del segle XV.
• 
  Retrat de Maria Portinari, 1470. Hennin alt truncat, amb un vel transparent llarg i un vel curt negre de vellut.
• 
  Hans Memling, retrat de Barbara van Vlaendenbergh, 1480. Hennin baix truncat.