Index Librorum Prohibitorum

L'Index Librorum Prohibitorum era una llista negra de llibres prohibits per l'Església catòlica pel seu contingut, considerat herètic, immoral o incitador a la desviació. El censor librorum era en cada diòcesi la persona encarregada del control dels llibres. Podia atorgar l'imprimàtur o prohibir-ne la publicació.

Index Librorum Prohibitorum

Tipus	catàleg i index of prohibited publications (en)
Llengua	llatí eclesiàstic
Publicació	1559
Editorial	Església Catòlica i Congregation of the Index (en)

Amb la invenció de la impremta, que va facilitar la difusió de llibres fora de l'espai tancat de les biblioteques de les abadies i capítols,^[1] i l'adveniment de la Reforma Protestant, la Contrareforma començà amb el Concili de Trento, i la Inquisició va treballar activament per evitar la difusió d'idees herètiques a Espanya des que l'Edicte de Worms del 1521 de l'emperador Carles V va declarar Martí Luter pròfug i heretge, prohibint-ne les obres.^[2] Es van elaborar successius Index Librorum Prohibitorum, dels quals va aparèixer el primer a Roma el 1559 pel papa Pius V.^[3] Aquests índexs eren llistes de llibres prohibits per raons d'ortodòxia religiosa que ja eren comunes a Europa una dècada abans que la Universitat de Paris publiqués el primer en 1544, A Espanya el primer volum que fou publicat ho feu el 1551 en forma de reimpressió del publicat a la Universitat de Lovaina el 1546 per ordre de Carles V amb un apèndix dedicat als llibres espanyols.^[4] Els índexs incloïen una enorme quantitat de llibres de tota mena, encara que prestaven especial atenció a les obres religioses i, particularment, a les traduccions vernacles de la Bíblia, però també llibres científics i obres de ficció. Les llistes de llibres prohibits per l'església van començar quan Exuperi de Tolosa, que consultava sobre el càanon de la bíblia i el comportament dels religiosos, va rebre d'Innocenci I la carta Consulenti Tibi el 405, que contenia una llista de les escriptures canòniques i una sèrie d'escrits que no només s'havien de repudiar, calia prohibir-los^[5] (et si qua sunt alia, non solum repudianda, veram etiam noveris esse damnada),^[3] que fou ampliat per Gelasi I en 496 amb el Decret Gelasianum.^[3] La darrera edició fou el 1948 per Pius XII, i va ser abolit definitivament el 1966.

Alguns exemples notables d'escriptors inclosos en la llista són: Epicur, Isaac Newton, Nicolau Copèrnic, René Descartes, Gustave Flaubert, Jean-Paul Sartre, Giordano Bruno, Thomas Hobbes, Nikos Kazantzakis o Simone de Beauvoir, entre d'altres. L'elecció dels autors i la persecució dels qui difonien o llegien obres prohibides anava a càrrec de la Inquisició, dins les seves tasques per a protegir la fe.

En el món catòlic, els llibres prohibits es conservaven en un dipòsit o armari tancat, anomenat infern i només accessible amb permís especial.

Bibliografia

Facsímils en línia:

• Pius V. Index Librorum Prohibitorum (en llatí), 1559. (Primera edició del 1559.)
• Climent VIII. Index Librorum Prohibitorum (en llatí), 1596, p. 64.