Jacqueline Pascal

Jacqueline Pascal (Clermont-Ferrand, Alvèrnia, França, 5 d'octubre de 1625 - París, 4 d'octubre de 1661), va ser una monja cistercenca defensora del jansenisme i de l'educació de les dones, escriptora, filòsofa i pedagoga. Era germana de Blaise Pascal i de Gilberte Pascal Périer.^[1][2][3][4]

Jacqueline Pascal

Biografia
Naixement	5 octubre 1625 Clarmont d'Alvèrnia
Mort	4 octubre 1661 (35 anys) París
Religió	Església Catòlica
Activitat
Camp de treball	Poesia
Ocupació	poetessa, filòsofa, escriptora, monja, pedagoga
Orde religiós	Orde del Cister
Família
Pares	Étienne Pascal   i Antoinette Begon
Germans	Blaise Pascal Gilberte Périer

Biografia

Fascinada per la poesia des de molt jove, va ser una nena prodigi; va comprondre versos quan només tenia vuit anys. Va representar una comèdia de cinc actes, L'amour tyrannique, de Scudéry, als onze, davant del Cardenal Richelieu. El 1639, Jacqueline va intervenir personalment davant del primer ministre per obtenir el perdó del seu pare, que havia caigut en desgràcia, perdó que va obtenir.^[1][3]

La família es va traslladar a Rouen el 1639 perquè el seu pare, Étienne Pascal, que era advocat, havia estat nomenat pel rei comissari per a la reforma fiscal. Ella va continuar la seva obra literària allà, animada per Corneille, i va guanyar un premi poètic concedit pels puis des Palinods.

A partir de 1646, sota la influència de dos deixebles de Saint-Cyran, els Pascal es van acostar a Port-Royal. I quan tots dos germans, Jacqueline i Blaise, van tornar a París el 1648, van freqüentar els jansenistes, que predicaven unes pràctiques dins de l'Església Catòlica que repudiaven el lliure albir –defensat pels jesuïtes– i propugnaven que la salvació depenia de la gràcia divina, i de la condició d'elegits, més que de les bones obres.^[5]

Monja de Port-Royal

Jacqueline Pascal, decidida a fer-se monja, va renunciar a la poesia i, sota la direcció d'Antoine Singlin i l'abadessa Angélique Arnauld, es va formar en la teologia jansenista i la cultura filosòfica agustiniana, amb la lectura de l'obra d'Agustí d'Hipona, i els escriptors agustinians medievals posteriors, com Bernat de Claravall i altres obres del moviment, com les d'Antoine Arnauld o Saint-Cyran, Francesc de Sales i Pierre de Bérulle.^[1]

Malgrat l'oposició familiar, ella va entrar a Port-Royal el gener de 1652 i va fer professió el maig de 1652, sota el nom de Jacqueline de Saint-Euphémie. Va tenir llavors una gran influència sobre la seva família, en particular sobre el seu germà Blaise, que es va apropar als jansenistes i es va posar, com ella havia fet, sota la direcció espiritual d'Antoine Singlin.^[1]

Filosofia

Va desenvolupar una filosofia pròpia sobre la llibertat personal, tant per seguir la pròpia vocació com per rebutjar la crida de les autoritats polítiques i eclesiàstiques a l'obediència, una cessió que trairia la llibertat de consciència degudament formada.^[2]

Va portar la seva filosofia pedagògica a l'escola de Port-Royal, un internat per a noies de sis a divuit anys, alumnes de famílies aristocràtiques i burgeses. Ella redactà el Reglament de les escoles de noies per a l'escola de l'abadia de Port-Royal, on se li van confiar diverses missions: la cura de les postulants (1655), l'educació dels infants (1657), el sotspriorat (1659).

Quan les monges van haver de signar el Formulaire d'Alexandre VII el 1661, en què s'acceptava com a herètiques algunes de les proposicions jansenistes, ella va ser una de les opositores a la signatura més fermes, i es va enfrontar vehementment a l'intent d'obligar les monges a acceptar les butlles papals que condemnaven el jansenisme, negant-se a fer concessions. Aleshores va escriure una carta a Antoine Arnauld que contenia la famosa fórmula: «ja que els bisbes tenen el coratge de les noies, les noies han de tenir el coratge dels bisbes». Però finalment es va veure obligada a cedir i va signar.^[6]

Es diu que la coacció eclesiàstica i política van accelerar la seva mort, que va tenir lloc a París el 4 d'octubre de 1661, just quan feia 36 anys.^[7]

Obra

• Sombres déserts, retraites de la nuit [Deserts foscos, refugis de la nit], poemes que van ser musicats per Michel Lambert i Sébastien Le Camus.^[8]
• Reglament de les escoles de noies, per a l'escola de l'abadia de Port-Royal (1657), un tractat pioner sobre l'educació de les noies.^[1]
• Lettres, opuscules et mémoires de Mme Périer et de Jaqueline Pascal, publicats pel P. Faugère, París, 1845.^[3]
• Pascal, Jacqueline. Oeuvres Complètes avec tous les Documents Biographiques et Critiques, les Oeuvres d'Étienne, de Gilberte et de Jacqueline Pascal et celles de Marguerite Périer, la Correspondence des Pascal et des Périer. 4 vols., ed. Jean Mesnard. París: Desclée de Brouwer, 1964-1991.

Reconeixement i memòria

L'obra de dos erudits, Victor Cousin i Armand Prosper Faugère, va comportar al segle XIX l'edició de l'obra completa de Jacqueline Pascalː totes dues edicions van desvetllar l'interès per Jacqueline Pascal com a filòsofa de l'educació. L'edició crítica de les obres de tots els membres de la família Pascal duta a terme al segle XX per Jean Mesnard proporciona una versió autoritzada de la seva obra.^[1]

El 1963, Pierre Viallet va fer una pel·lícula sobre la vida de Jacqueline Pascal, interpretada per Marie Versini.^[9] Pierre Ordioni va dedicar una tragèdia, Le Chant des ténèbres, al drama de la signatura del Formulaire per Jacqueline Pascal («conflicte entre la consciència i l'obediència»), emesa per la Ràdio Francesa.^[10]