Josef Wirmer

Nascut a Paderborn, Josef Wirmer provenia d'una família catòlica de professors.^[3] El seu pare era director d'un gymnasium. Després de l'educació secundària a Warburg, va estudiar dret a la Universitat de Friburg i a Berlín.^[4] En aquell moment, les seves opinions democràtiques contrastaven marcadament amb la perspectiva fermament monàrquica que encara prevalia en els cercles erudits, i això li va valer el sobrenom de "Wirmer el roig". Després dels seus exàmens per a advocat en pràctiques el 1924 i funcionari graduat el 1927, es va establir a Berlín com a advocat.^[5] Allà, en política, va començar a donar suport al Partit de Centre, a l'ala esquerra social del qual pertanyia. Des del 1930 fou president del grup parlamentari del partit de Centre en el Parlament regional de Prússia.^[2] La seva gran esperança era establir una gran coalició amb els socialdemòcrates del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD). Després de l'anomenat Machtergreifung, Josef Wirmer es va oposar als nazis per conviccions democràtiques i preocupacions sobre l'estat constitucional. Degut a la seva dedicació a defensar els que patien persecució racial, va ser expulsat de la Lliga Nacional d'Advocats (Rechtswahrerbund).^[6] No li va agradar la conclusió del concordat entre el Vaticà i el Tercer Reich, l'anomenat Reichskonkordat. Cap font d'aquella època pot demostrar si va intentar que l'aleshores cardenal secretari d'Estat Eugenio Pacelli, que més tard es va convertir en el papa Pius XII, intervingués personalment.

El 1936, Wirmer va entrar en contacte amb els cercles de resistència sindicalista al voltant de Jakob Kaiser. A partir del 1941, va pertànyer al cercle de Carl Friedrich Goerdeler.^[7] Tota la recerca històrica sembla deixar clar que Wirmer va aconseguir en la resistència superar amb els seus contactes personals certes condicions que tradicionalment s'interposaven entre grups com els sindicalistes i els socialdemòcrates, els cercles eclesiàstics i les velles elits nobiliàries. Wirmer va donar suport des del principi al pla de Claus von Stauffenberg d'assassinar Hitler.

Després que els plans de Stauffenberg fracassessin i Hitler sobrevisqués a l'atemptat al Cau del Llop a la Prússia Oriental el 20 de juliol de 1944 –Josef Wirmer hauria estat ministre de Justícia si hagués reeixit–, Wirmer va ser arrestat el 4 d'agost i traslladat al camp de concentració de Ravensbrück. La seva compareixença davant el Volksgerichtshof (Tribunal del poble) va quedar registrada en els registres judicials i en una pel·lícula que es va rodar en secret per ordre de Hitler. Quan Roland Freisler, que presidia el tribunal, va acusar Wirmer de tenir una actitud covarda,

"Joseph Wirmer, sí, pertanys a una facció negra (negre volia dir Partit de Centre Catòlic en aquell moment), sí, això és el que et prenen, no pot ser d'altra manera. És estrany. Quina importància deu haver tingut el càrrec com a advocat civil que has tingut, que mai no vas ser soldat a aquella edat. I des de llavors t'han mobilitzat, cosa que també parla de la teva actitud, que primer esperes fins que algú et mobilitzi. Bon canalla. (cridant fort) Sí, sí, sí, bon canalla!"

va respondre,

"Quan em pengin, no tindré por, però tu sí!"

Quan Freisler va replicar que Wirmer aviat aniria a l'infern, va respondre amb una "reverència cortès",

"Espero amb il·lusió la seva imminent arribada, senyor president!"

El 8 de setembre de 1944, Josef Wirmer va ser condemnat a mort pel tribunal.^[2] Dues hores després que es dictés la sentència, va ser executat a la forca a la presó de Plötzensee a Berlín. Roland Freisler va morir cinc mesos després durant un bombardeig aliat.

Biografia

Bandera de Wirmer

Referències

Wikiwand - on