Kinji Fukasaku
From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
Kinji Fukasaku (深作 欣二, Fukasaku Kinji) (3 de juliol de 1930 – 12 de gener de 2003}} va ser un director de cinema i guionista japonès. Conegut per la seva "amplia gamma i cinema innovador",[1] Fukasaku va treballar en molts gèneres i estils diferents, però era conegut sobretot per les seves pel·lícules de yakuza, tipificades per la Sèrie Batalles sense honor i humanitat (1973–1976). Segons el Berkeley Art Museum and Pacific Film Archive, "la seva energia turbulenta i, de vegades, la seva extrema violència expressen una crítica cínica de les condicions socials i una simpatia genuïna pels que es van quedar fora de la prosperitat de la postguerra del Japó".[2] Va utilitzar una tècnica de càmera tremolosa inspirada en el cinéma vérité en moltes de les seves pel·lícules de principis dels anys setanta.[3][4]
Fukasaku va escriure i dirigir més de 60 pel·lícules entre 1961 i 2003. Algunes fonts occidentals l'han associat amb el moviment de la Nova Onada Japonesa dels anys 60 i 70, però això desmenteix el seu èxit comercial.[5][6] Les seves obres inclouen la part japonesa de la pel·lícula de guerra de Hollywood Tora! Tora! Tora! (1970), jidaigeki com ara Shogun's Samurai (1978), l'space opera Uchu kara no messeji (1978), la pel·lícula de ciència-ficció post-apocalíptica Virus (1980), la pel·lícula fantàstica Samurai Reencarnation (1981), i l'influent thriller distòpic Battle Royale (2000).
Fukasaku va guanyar el Premi de l’Acadèmia del Japó al Director de l'Any tres vegades, d'un total de nou nominacions. Va exercir com a president del Gremi de Directors del Japó des de 1996, fins a la seva mort per un càncer de pròstata el 2003. El 1997, va rebre la Medalla d'Honor Lila del govern japonès pel seu treball al cinema.[7] Les pel·lícules han inspirat directors com Quentin Tarantino,[8] William Friedkin,[9] i John Woo.[10]
Remove ads
Primers anys
Kinji Fukasaku va néixer l'any 1930 a Mito, prefectura d'Ibaraki com el més petit de cinc fills.[11] Quan tenia 15 anys, la classe de Fukasaku va ser convocada, i va treballar en una fàbrica de municions durant la Segona Guerra Mundial. El juliol de 1945, la classe va ser atrapada en un bombardeig. Com que els nens no podien escapar de les bombes, van haver de submergir-se els uns sota els altres per sobreviure. Els membres supervivents de la classe havien de disposar dels cadàvers. Després de la guerra, va passar gran part del seu temps mirant pel·lícules estrangeres.[12][13]
Remove ads
Carrera
Fukasaku va estudiar cinema a la Universitat de Nihon, al primer departament de cinema del país, abans de passar al departament de literatura per escriure el guió al seu primer any. Allà va estudiar amb Kogo Noda i Katsuhito Inomata. Després de graduar-se el 1953, Fukasaku es va convertir en assistent de direcció a Toei el juny de 1954, on va treballar amb persones com Masahiro Makino i Yasushi Sasaki.[11]
Fukasaku va fer el seu debut com a director l'any 1961 amb dues featurettes Drifting Detective: Tragedy in the Red Valley i Drifting Detective: Black Wind in the Harbour, protagonitzades per Sonny Chiba. El seu primer llargmetratge per a la Nova filial de Toei va ser High Noon for Gangsters aquell mateix any.[11] La seva primera pel·lícula produïda en color era Gang vs. G-Men (1962). La seva primera pel·lícula per a la Toei Company pròpiament dita va ser The Proud Challenge l'any següent protagonitzada per Kōji Tsuruta. Va tenir el seu gran èxit el 1964 amb Ken Takakura protagonitzant Jakoman and Tetsu.[11] De 1966 a 1971, va crear diverses pel·lícules modernes de bandes per a Toei protagonitzades habitualment per Tsuruta, com ara Kaisanshiki (1967), Bakuto Kaisanshiki (1968) i Japan Organized Crime Boss (1969).
Gràcies a un contracte no exclusiu, també va dirigir Kurotokage, basada en l'adaptació escènica de Yukio Mishima de la novel·la Edogawa Rampo, i Black Rose Mansion per a Shochiku, ambdues protagonitzades per l'actor travesti Akihiro Miwa. El 1968 va dirigir The Green Slime, una coproducció de ciència-ficció entre els Estats Units i el Japó.[11]
El 1970, Fukasaku va ser reclutat per dirigir la part japonesa d'una altra pel·lícula nord-americana i japonesa, Tora! Tora! Tora!, després que Akira Kurosawa es retirés. Amb la paga del projecte, va comprar els drets per adaptar Gunki hatameku motoni. La pel·lícula va ser aclamada per la crítica, fins i tot va ser seleccionada com a entrada del Japó per al Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa als Premis Oscar de 1972 , encara que no va ser acceptada com a nominada. Aquell any també es va estrenar Street Mobster protagonitzada per Bunta Sugawara, que va fer que el productor de Toei Koji Shundo va seleccionar Fukasaku per dirigir una innovadora pel·lícula de yakuza.[11] Jingi naki tatakai es va estrenar el 1973. Fins a aquest moment, moltes pel·lícules de yakuza del Japó havien estat generalment històries de cavalleria ambientades a l'època anterior període de guerra, però la pel·lícula ultraviolenta d'estil documental de Fukasaku va tenir lloc a la caòtica Hiroshima de la postguerra. Èxit comercial i de crítica, va donar lloc a set seqüeles de Fukasaku i tres pel·lícules basades en la sèrie però dirigides per altres. Després de dirigir diverses pel·lícules de yakuza més, Graveyard of Honor (1975), Cops vs. Thugs (1975), Yakuza Graveyard (1976) i Hokuriku Proxy War (1977), Fukasaku va abandonar el gènere.[11]
Es va centrar en les èpiques històriques; Shogun's Samurai (1978), Akō-jō danzetsu (1978), Samurai Reincarnation (1981); i ciència-ficció; Uchū Kara no Messēji (1978) i Virus (1980). Virus va ser la producció més cara del Japó en aquell moment i es va convertir en un fracàs financer. No obstant això, dos anys més tard va dirigir l'aclamada comèdia Fall Guy, que va guanyar tant el Premi de l'Acadèmia de Japó a la Fotografia de l'Any com el Premi Kinema Junpo a la millor pel·lícula de l'any. Fukasaku va ser escollit per dirigir Violent Cop (1989), però un conflicte de programació va fer que se retirés i Takeshi Kitano va assumir el seu primer paper de director.[14]
El 2000 va estrenar Battle Royale. La pel·lícula va rebre elogis positius de la crítica i es va convertir en un gran èxit financer, amb una recaptació de 3.110 milions de ¥ a nivell nacional.[15][16][17] Es va convertir en un fenomen cultural, creant el gènere Battle Royale, un gènere narratiu de ficció i/o una manera d'entreteniment en què un grup selecte de persones reben ordres de matar-se fins que hi hagi un supervivent triomfant.[17] Cap al final de la seva vida, Fukasaku es va connectar al món dels videojocs fent de el director del joc de survival horror Capcom/Sunsoft Clock Tower 3 (2002).
Fukasaku va anunciar que tenia càncer de pròstata el setembre de 2002.[7] A finals de desembre de 2002, poc després de començar el rodatge de Battle Royale II: Requiem, va ser hospitalitzat. quan el seu estat va empitjorar. Fukasaku va morir en un hospital de Tòquio el 12 de gener de 2003, als 72 anys.[7] Després d'haver dirigit només una escena, el seu fill, Kenta es va fer càrrec de la pel·lícula.
Remove ads
Filmografia
Episodis de sèries de televisió
- Key Hunter (1968) - Episodis 1 i 2
- Hissatsu Shikakenin (1972) - Episodis 1, 2, i 24
- G-Men '75 (1975-1979) - Episodis 16, 20, 85, i 354
- The Yagyu Conspiracy (1978) - Episodi 1
- Shadow Warriors (1981) - Temporada 2, Episodi 1
Vídeojoc
- Clock Tower 3 (2002)
Remove ads
Premis
- 1974 Premi dels lectors de Kinema Junpo a la millor pel·lícula - Battles Without Honor and Humanity
- 1976 Premi Blue Ribbon al millor director - Graveyard of Honor, Cops vs. Thugs
- 1982 Premi Hochi de Cinema a la millor pel·lícula - Fall Guy
- 1983 Premi de l'Acadèmia Japonesa al director de l'any - Fall Guy, Dotonbori River
- 1983 Premi de l'Acadèmia Japonesa a la pel·lícula de l'any - Fall Guy
- 1983 Premi Blue Ribbon a la millor pel·lícula - Fall Guy
- 1983 Premi Blue Ribbon al millor director - Fall Guy
- 1983 Premis de Cinema Mainichi a la millor pel·lícula - Fall Guy
- 1983 Premis de Cinema Mainichi al millor director - Fall Guy
- 1983 Premis de Cinema Mainichi dels lectors - Fall Guy
- 1983 Premi dels lectors de Kinema Junpo a la millor pel·lícula - Fall Guy
- 1983 Premi dels lectors de Kinema Junpo al millor director - Fall Guy
- 1983 Premi dels lectors de Kinema Junpo a la millor pel·lícula - Fall Guy
- 1985 Premi de l'Acadèmia Japonesa al director de l'any - Legend of the Eight Samurai, Shanghai Rhapsody
- 1987 Premi de l'Acadèmia Japonesa al director de l'any - House on Fire
- 1987 Premi de l'Acadèmia Japonesa a la pel·lícula de l'any - House on Fire
- 1987 Premi dels lectors de Kinema Junpo a la millor pel·lícula - House on Fire
- 1993 Festival de Cinema de Yokohama: Premi Especial a la carrera
- 1994 Nikkan Sports Film Award al millor director - Crest of Betrayal
- 1995 Premi de l'Acadèmia Japonesa al director de l'any - Crest of Betrayal
- 1995 Premi de l'Acadèmia Japonesa a la pel·lícula de l'any - Crest of Betrayal
- 1999 Nikkan Sports Film Award al millor director - The Geisha House
- 2001 Premi de l'Acadèmia Japonesa Popularity Award - Battle Royale[18]
- 2001 Premi de l'Acadèmia Japonesa al director de l'any (nominació) - Battle Royale[18]
- 2001 Premi de l'Acadèmia Japonesa a la pel·lícula de l'any (nominació) - Battle Royale[18]
- 2001 Premi Blue Ribbon a la millor pel·lícula - Battle Royale[18]
- 2001 XXXIV Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya a la millor pel·lícula (nominació) - Battle Royale[18]
- 2001 Premi del Públic del San Sebastián Horror & Fantasy Film Festival a la millor pel·lícula - Battle Royale[19]
- 2003 Premi Especial de l'Acadèmia Japonesa - carrera
- 2003 Premi Especial Blue Ribbon - carrera
- 2004 Premi Especial de Cinema Mainichi - carrera
Remove ads
Referències
Bibliografia
Enllaços externs
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads