Kireji

Kireji (切れ字, que es tradueix com a "paraula tallant") és un tipus particular de paraula emprada en diverses formes de poesia tradicional japonesa. En els haikus tradicionals, així com l'hokku, el vers inicial tant del renga clàssic com del renku, el kireji es considera un element essencial. No presenta cap equivalència amb altres llengües occidentals, i per aquest motiu la seva funció poètica resulta complexa d'explicar.^[1]

El kireji contribueix a donar estructura al vers. Quan apareix en posició final, proporciona un tancament més solemne. Si es troba al mig del vers, interromp momentàniament el fil del pensament i assenyala que el vers es divideix en dues idees parcialment independents. Es fa una pausa tant rítmitca com sintàctica, i reforça el matís emocional de la frase que la precedeix.

Llista de kireji comuns

El gènere japonès del renga clàssic és un gènere de poesia col·laborativa japonesa en què diversos autors componen un poema de manera conjunta, es va establir una tradició que inclou divuit kireji. Posteriorment, van ser incorporats pel haikai i, des d'aleshores, s'han fet servir tant en el renku com en el haiku. Els més coneguts són:^[2]

• ka (か): èmfasi; quant al final d'una frase, indica una pregunta
• kana (哉/かな): èmfasi. Generalment, es pot trobar al final d'un poema, indica sorpresa.
• -keri (〜けり): sufix verbal exclamatiu, passat perfecte
• -ramu or -ran (〜らむ/〜らん): sufix verbal que indica probabilitat
• -shi (〜し): sufix adjectiu; generalment s'usa per a acabar una clàusula
• -tsu (〜つ): sufix verbal; present perfecte
• ya (や): emfatitza la paraula o paraules anteriors. Tallar un poema en dues parts implica una equació, al mateix temps que convida, al lector a explorar la seva interrelació.

Ús

El hokku i l'haiku es contribueixen amb 17 síl·labes japoneses (on - unitat fonètica) distribuïdes en tres segments mètrics de 5, 7, i 5 on.

Un kireji se situa al final d'alguns d'aquests tres elements.

Quan es col·loca al final del darrer segment, el kireji crea un efecte de retorn que remet el lector al començament del vers generant així una estructura circular.

En la majoria dels hokku finalitzen amb -keri (verb exclamatiu) o amb -kana (també exclamatiu, produeix el moviment circular).

Situat en altra posició, el kireji divideix el ku en dues parts i també estableix un vincle entre les imatges que separa, implica que l'última representa, la poetic essence de la primera. Aquest desdoblament genera dos focus d'atenció i sovint origina relacions de comparació o contrast entre dos elements.

Pel que fa al hokku, l'autor ha de crear un vers sintàcticament complet que funcioni de manera autònoma dins de la composició encadenada. Això passa perquè el hokku, com a inici del renga o renku, estableix el to per als versos que venen i no ha de permetre modificcions evidents en el vers següent. El recurs tradicional per assegurar la coherència i autosuficiència és la inclusió d'un kireji.