Lici
From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
El lici (𐊗𐊕𐊐𐊎𐊆𐊍𐊆 Trm̃mili)[1] és una llengua morta, parlada pels habitants de Lícia, a Anatòlia, durant l'edat del ferro. La majoria de textos que se n'han conservat daten dels segles V i IV a.C.. La llengua va deixar de ser parlada pels volts del segle I a.C., degut a l'hel·lenització d'Anatòlia després de la conquesta d'Alexandre el Gran.
 |
Per a altres significats, vegeu «Lici d'Eleuteres». |
Remove ads
Àrea
Lícia ocupava la regió compresa entre les ciutats actuals d'Antalya i Fethiye, al sud de Turquia. Es creu que "lukka" era un dels noms que els donaven els egipcis, el qual feien servir per a referir-se a una de les tribus dels pobles de la mar, i que segurament habitaben també la regió anomenada Lycaonia, situada a l'est, entre les ciutats d'Antalya i Mersin.
Descobriment i desxiframent
A partir de finals del segle XVIII, exploradors europeus van començar a realitzar expedicions arqueològiques a Àsia Menor. A la regió de Lícia hi van trobar inscripcions en un sistema d'escriptura desconegut, quatre de les quals van ser publicades el 1820. Al cap de quatre mesos, l'orientalista francès Antoine-Jean Saint-Martin es va servir d'una inscripció onomàstica bilingüe (en grec i en lici) per a desxifrar l'alfabet lici i determinar el significat d'algunes de les paraules.[3] A partir de la dècada de 1880, un seguit d'expedicions austríaques van desenterrar més inscripcions, però cada intent d'interpretar-les resultava ser altament especulatiu, malgrat el desxiframent d'un parell de patrons gramaticals i la troballa d'inscripcions bilingües en grec.[4]
No va ser fins al desxiframent de l'hitita per part de Bedřich Hrozný l'any 1917, que es va poder interpretar el vocabulari lici a partir d'anàlisis comparatives i etimològiques. La descoberta de la inscripció trilingüe (en lici, grec i arameu) de Letòon l'any 1973 va permetre un avença en la traducció d'inscripcions, i des d'aleshores se n'han publicat diccionaris per autors com Craig Melchert[5] o Günter Neumann.[6][7]
Remove ads
Fonts documentals
Les fonts documentals del lici són les següents:[8][9][10]
- 172 inscripcions en pedra i en l'alfabet lici dels segles V i IV a.C. que inclouen:[11]
- L'epitafi (o obelisc) de Xanthos, inscrit en una tomba en forma d'obelisc a Xanthos. A part del text en lici, també conté un poema de dotze versos en grec i un text més llarg en mili, llengua que també apareix en una tomba a Antiphellos. La distribució del nombre de versos és la següent: 138 en lidi, 12 en grec i 105 en mili
- La inscripció trilingüe de Letòon, en lici, grec i arameu.
- 150 inscripcions funeràries inscrites en làpides.
- 20 inscripcions votives.
- 100 inscripcions en numismàtiques a Xanthos del regne de Kuprili (485-440 a.C.) fins al regne de Pericle (380-360 a.C.).[12]
- Noms propis i toponímia en grec.
Alfabet
L'alfabet lici té un total de vint-i-nou lletres, les quals es mostren a la taula següent, amb transcripció a l'alfabet llatí, a l'alfabet fonètic internacional i a l'alfabet grec:
Remove ads
Classificació
El lici és una llengua indoeuropea de la branca anatòlica i que forma un subgrup amb el luvi per les següents característiques:[13]
- Assibilació de les palatals indoeuropees: *h₁éḱwos ("cavall") en PIE passa a á-zú-wa en luvi i a esbe en lici.
- Substitució del cas genitiu amb adjectivació dels noms a través dels sufixos -ahi o -ehi (en luvi, -assi).
- Pretèrit actiu format a partir de formes medials secundàries de l'indoeuropeu:
- PIE *-to esdevé -ta en luvi i -te o -de en lici i indica la tercera persona del singular.
- PIE *-nto esdevé -nta en luvi i -(n)te en lici a la tercera persona del plural.
Aquest subgrup luvi també inclou llengües com el cari, el sidètic, el mili i el pisidi, i deriven d'una varietat anatòlica de l'Edat del Bronze i contemporània a l'hitita que també rep el nom de luvi.
El mili també rep el nom de lici B, ja que a l'antiguitat totes dues llengües (lici i mili) rebien el nom de "lici". Són considerades, però, dues llengües diferents.
Remove ads
Morfologia
Substantius i adjectius
Tant els substantius com els adjectius tenien formes singulars i plurals i dos gèneres gramaticals (animat i inanimat). Per al genitiu s'emprava un sufix possessiu morfològicament adjectival. Els substantius es poden classificar en cinc declinacions: d'arrel en -a, d'arrel en -e, d'arrel en -i, d'arrel mitxa i d'arrel consonàntica:[14][15][16]
* atlahi és un adjectiu derivat mitjançant el sufix possessiu/genitiu de la paraula atla ("persona").
Pronoms
Pronom demostratiu
El paradigma del pronom demostratiu ebe ("això") és el següent:[17][16]
Pronoms personals
El demostratiu ebe "això" també es feia servir també amb el significat d'"ell"/"ella":[16]
Altres pronoms
A les inscripcions trobades també hi aparèixen els següents pronoms:[16]
- Pronoms relatius o interrogatius: ti-, 'qui, quin'; teri o ẽke, 'quan'; teli, 'on'; km̃mẽt(i)-, 'quant, quants'.
- Pronoms indefinits: tike-, 'algú, algun'; tise, 'cap, res'; tihe, 'cap'.
- Un pronom reflexiu: -ti.
Numerals
Els numerals que fins ara s'han trobat són els següents:[16]
Verbs
Com en les altres llengües anatòliques, els verbs en lici es conjugaven en temps de present-futur i de pretèrit per totes tres persones, tant en singular com en plural, i també es conjugaven en imperatiu. Se n'han pogut distingir fins a dotze, de conjugacions, tot i que la majoria segueixen el patró ensenyat a continuació (tant el color marró com la sigla MP indiquen formes mediopassives):[18][19]
Un sufix -s- (cognat amb el grec i amb el llatí -/sk/-) indicava una acció iterativa del verb.[16][21]
Remove ads
Referències
Bibliografia
Vegeu també
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads