Luis Eugenio Meléndez
pintor espanyol From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
Luis Egidio Meléndez o Luis Eugenio Meléndez (Nàpols, 1716 – Madrid, 1780) fou un pintor espanyol d'origen italià. Va fer quasi tota la seva carrera a Madrid i se'l considera un dels millors pintors de natures mortes del segle xviii. Malgrat la seva reputació, durant la seva vida va patir una gran misèria. El seu pare, Francisco Antonio Meléndez de Rivera Díaz, i Louis Michel van Loo (1707-1771) el van formar com a pintor; Meléndez fou assistent d'aquest segon entre 1742 i 1748. El futur rei Carles IV d'Espanya, aleshores encara príncep d'Astúries, li va encarregar una extensa sèrie de natures mortes, de les quals se'n conserven unes quantes desenes al Museu del Prado.
-2.jpg?lang=ca)
El seu estil a les natures mortes estava dotat d'austeritat i perfecció en la representació dels objectes; les textures dels materials mostraven una gran seguretat en el dibuix i molta minuciositat en els detalls. La composició senzilla i la llum, caracteritzada per un contrastat clarobscur, seguia la tradició de les natures mortes barroques de Francisco de Zurbarán i de Juan Sánchez Cotán; el fons d'aquestes pintures acostumava a ser buit, encara que algunes les va realitzar amb paisatges, en la línia de l'escola pictòrica napolitana.[1]
Remove ads
Biografia
El pare de Meléndez, Francisco Antonio Meléndez, va ser un pintor miniaturista nascut a Oviedo[3] que s'havia traslladat a Madrid amb el seu germà gran, el també pintor Miguel Jacinto Meléndez. Mentre que Miguel va romandre a Madrid i va aconseguir ser nomenat el 1712 pintor de cambra de Felip V,[4] Francisco va viatjar a Itàlia el 1699 a la recerca d'una millor posició establint-se finalment a Nàpols, ciutat on es va allistar a la infanteria espanyola. Es va casar amb María Josefa Durazo y Santo Padre.[5] Francisco Meléndez va romandre prop de vint anys a l'estranger, i va tornar a Madrid el 1717 junt amb la seva família, entre ells el seu fill Luis Eugenio, nascut a Nàpols el 1716.[6]
Luis Eugenio Meléndez va rebre ensenyament artístic per part del seu pare i també al taller de Louis Michel van Loo, un francès que va arribar a ser pintor de cambra de Felip V d'Espanya. Entre 1737 i 1748, Meléndez va treballar com assistent de van Loo, dedicant-se a copiar els prototips d'aquest pintor dels retrats reials per al mercat intern i estranger.[7] Quan la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando va ser inaugurada provisionalment com una «Junta Preparatoria de la Academia» el 1744, el seu pare, Francisco, va ser nomenat director honorari de pintura juntament amb Louis Michel van Loo, i Meléndez va ser un dels primers estudiants a ser admès.[3][8] La Junta es va mostrar molt progressista, ja que no només va tolerar sinó que també va promocionar els gèneres de caràcter «menor», entre ells la natura morta. En aquest moment, Menéndez ja era un pintor consumat, tal com es demostra en el seu Autoretrat del Museu del Louvre, signat amb data de 1746 i en el qual, segons l'historiador Sánchez Cantón, es nota la influència del seu mestre Louis Michel van Loo.[9] Tanmateix, el seu pare Francisco Antonio Meléndez va tenir una disputa amb l'Acadèmia, ja que reclamava per a si mateix l'honor de ser fundador; va ser rellevat del seu càrrec de professor. Luis Eugenio, a causa dels incidents relacionats amb l'expulsió del seu pare de la Junta de Preparació de la Reial Acadèmia de Belles Arts i un possible conflicte amb el seu mestre Van Loo pel mateix motiu, va allunyar-se de la institució acadèmica el 1748, d'on va ser expulsat.[10]
A diferència del seu pare, la situació professional de Luis era precària. Jove, arrogant, sense el suport de l'Acadèmia i amb la seva reputació en dubte, va decidir anar-se'n a Itàlia per aconseguir noves oportunitats, on va romandre des de 1748 fins a 1752. Hi va realitzar algunes obres de pintura —actualment perdudes— per a Carles IV d'Espanya, que aleshores era rei de Nàpols.[11]
El seu retorn a Madrid es va produir el 1753: Francisco Meléndez va convèncer el seu fill per a la seva tornada a Espanya, on podria col·laborar en l'elaboració de les noves pintures de miniatures, ja que un incendi de l'any 1734 a l'Alcázar de Madrid —actual Palau Reial de Madrid— havia destruït desenes de llibres de cor il·lustrats pertanyents a la capella reial, els quals s'estaven reconstruint.[3]
A partir de 1759 i fins a 1774, Meléndez va crear quaranta-quatre natures mortes per al Museu d'Història Natural, que pertanyia al Príncep d'Astúries, posterior rei Carles IV d'Espanya. D'aquestes pintures, trenta-nou es troben en l'actualitat al Museu del Prado. En aquestes pintures hi va representar tota una sèrie de fruites i verdures produïdes a Espanya.[3][12]
El 1760, Meléndez va presentar una petició per aconseguir el nomenament de pintor de cambra del rei Carles III, petició que, malgrat la qualitat de les seves obres, va ser rebutjada. Uns dotze anys més tard va tornar a intentar aconseguir la plaça, a la sol·licitud de la qual exposava en tercera persona, tot referint-se a les pintures realitzades de natures mortes per al Gabinet d'Història Natural:[13]
| « | (castellà) (...) no siendo menor obra la que emprendió al óleo; una representación que consiste en las cuatro estaciones y, más propiamente, los cuatro elementos, a fin de componer un divertido Gabinete con toda especie de comestibles que el clima español produce en dichos cuatro elementos, de la que sólo tiene concluido lo perteneciente a los «Frutos de la Tierra». | (català) (...) no essent menor obra la que emprengué a l'oli; una representació que consisteix en les quatre estacions i, més pròpiament, els quatre elements, a efectes de compondre un divertit Gabinet, amb tota espècie de comestibles que el clima espanyol produeix en aquests quatre elements, de la qual només té conclòs el que pertany als «Fruits de la Terra». | » |
| — Luis Eugenio Meléndez, 1772 | |||
Meléndez havia pintat algunes obres religioses, entre elles una Sagrada Família per a l'aleshores princesa d'Astúries Maria Lluïsa de Borbó-Parma, però es va especialitzar en la natura morta, un gènere decoratiu que podia realitzar-se sense previ contracte i, per tant, era lucratiu per als artistes sense patrocini reial o sense el suport de l'Acadèmia. Encara que el seu desig d'assolir la plaça de pintor reial va fer que no comercialitzés les seves obres com ho feien d'altres pintors d'aquest gènere, la família reial i l'aristocràcia continuaven sense valorar aquest tema, a excepció dels que s'utilitzaven com a mostra científica en els gabinets de col·leccionisme d'història natural.[14]
Malgrat el seu talent, Luis Meléndez va viure en la pobresa durant la major part de la seva vida; el 1772, en una carta al rei va declarar que només posseïa els seus pinzells i que no podia continuar amb la sèrie dels «quatre elements»: «per no tenir medis per continuar-la ni tan sols els precisos per alimentar-se...». Ignorat, quan va morir el 1780, la seva situació econòmica era d'indigència.[14]
Remove ads
Context històric
El context històric, pel que fa a la seva relació amb la pintura de Luis Meléndez al segle xviii, va tenir lloc amb l'arribada a la monarquia espanyola de la dinastia Borbònica amb Felip V com a rei, confirmat en acabar la Guerra de Successió Espanyola amb els Decrets de Nova Planta, el qual des del primer moment va tractar de fer ressorgir el panorama artístic hispànic, que en aquella època estava una mica en declivi després del gran moment del Segle d'or espanyol. En història de l'art, el període s'assimila al Renaixement espanyol i principis del barroc. Aquesta esplendor artística, especialment la segona part (o estrictament el segle XVII), coincideix amb el començament del declivi polític de l'Imperi Espanyol.[15]
Sota el seu regnat van ser cridats a Madrid nombrosos artistes, especialment francesos: entre ells destaquen els que van ser anomenats pintors de cambra, Jean Ranc i Louis-Michel van Loo.[16] Durant els regnats dels seus successors Ferran VI i Carles III van acudir per a aquest càrrec pintors italians com Jacopo Amigoni, Corrado Giaquinto, Giambattista Tiepolo i l'italianitzat Anton Raphael Mengs.[15]
El projecte de l'ensenyament artístic que va començar amb Felip V l'any 1744 va tenir lloc definitivament sota el patrocini del rei Ferran VI amb la fundació, el 12 d'abril de 1752, de la Reial Acadèmia de les Tres Nobles Arts de San Fernando a Madrid.[17]
Malgrat la centralització tant administrativa com cultural a la cort de Madrid, a Andalusia va continuar la tradició de la pintura local, especialment amb la influència deixada per Bartolomé Esteban Murillo; en terres valencianes, Josep Vergara fou el màxim representant del moviment de l'academicisme, juntament amb el seu germà Ignasi, va intervenir en la creació de l'Acadèmia de Belles Arts de Santa Bàrbara el 1752 que, sota la protecció de Carles III, l'any 1768 es convertí en l'actual Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles;[18] i, finalment a Catalunya van destacar, entre d'altres, Antoni Viladomat, amb una obra molt extensa i digna, com les pintures actual conservades al Museu Nacional d'Art de Catalunya del cicle de la Vida de sant Francesc o les Quatre estacions.[15]
Uns altres pintors que van destacar durant l'última època del segle xviii van ser els saragossans germans Bayeu. Francisco Bayeu es va desplaçar a Madrid cridat per Mengs i va aconseguir ser anomenat pintor de la cort el 1767 sota el regnat de Carles III. El seu germà Manuel Bayeu, que va professar com a monjo cartoixà el 1772, va realitzar obres pictòriques principalment a l'Aragó, però també per a les cartoixes d'Escaladei a Catalunya i a la de Valldemossa a Mallorca. Finalment, Ramon Bayeu va ser un dels principals realitzadors dels cartons pels tapissos de la Reial Fàbrica de Tapissos de santa Bàrbara.[19]
Remove ads
Estil
Les natures mortes pintades per Meléndez són normalment de mida petita i presenten l'austera tradició de la pintura de natura morta espanyola del segle XVII, iniciada pels mestres del Segle d'or Juan Sánchez Cotán i Francisco de Zurbarán. Igual que ells, Meléndez va estudiar els efectes de llum, la textura i el color de fruites i verdures, així com dels atuells de ceràmica, vidre i coure. A diferència dels mestres del segle xvii, el seu tema és presentat físicament més a la vora de l'espectador, en un punt de vista baix per a objectes col·locats damunt una taula, la qual cosa dona a les seves formes una monumentalitat en aquest gènere que pretén animar l'espectador a estudiar els objectes per si mateix. Els fons els matisava amb un color neutre, i deixava la il·luminació forta per ressaltar els contorns del volum dels objectes representats; aconseguia així els velluts de les fruites, la transparència als carrassos de raïm i els interiors brillants de la síndria. Tot s'unia amb tons terres o ocres.[20]
Cada obra pictòrica de Meléndez va ser minuciosament composta: els objectes eren col·locats amb una unitat cercada amb un sentit reflexiu i realista. Els grans temes mai el van atreure, però sí les coses ordinàries i comunes de la vida quotidiana, que va observar de la natura i va estudiar amb gran interès. Se l'ha comparat i anomenat com el «Chardin espanyol»,[6][21] mentre que altres el creuen més proper a Zurbarán, segurament per la sensació del sentiment popular que transmeten les seves pintures.[13] Aquest costumisme és precisament el que l'allunya de la qualificació sobre la seva semblança amb Chardin, sobre el que Sterling opina:
| « | (castellà) La comparación con Chardin se detiene en esta posición enfrente del modelo. El tratamiento plástico y, por lo tanto, el espíritu, difieren profundamente. Sin que introduzca la figura en sus composiciones, Chardin hace sentir que los objetos que pinta están vistos de acuerdo con el hombre. En Menéndez el objeto está visto por sí mismo. Inundado por una luz tórrida, reproducido con una intensidad inaudita; y una especie de cruel objetividad impone su presencia física y la riqueza de su materia. | (català) La comparació amb Chardin s'atura en aquesta posició enfront del model. El tractament plàstic i, per tant, l'esperit, difereixen profundament. Sense que introdueixi la figura en les seves composicions, Chardin fa sentir que els objectes que pinta són vists d'acord amb l'home. Amb Menéndez, l'objecte està vist per si mateix. Inundat per una llum tòrrida, reproduït amb una intensitat inaudita; i una espècie de cruel objectivitat imposa la seva presència física i la riquesa de la seva matèria. | » |
| — Charles Sterling a la seva obra La Nature morte de l'Antiquité à nos jours, París, Pierre Tisné, 1952[20] | |||
Remove ads
Obres
Pel que fa a les obres de Meléndez, es tenen localitzats el dibuix Estudi de cap femení, conservat a la Galleria degli Uffizi de Florència, i un magnífic Autoretrat de l'any 1746 que pertany al Museu del Louvre.[14] Es coneixen dues obres seves de tema religiós: ambdues pertanyen al Museu del Prado, una Sagrada Família i una Mare de Dèu amb Infant; aquesta última es troba cedida en dipòsit a la Casa Museu de Colom de Las Palmas de Gran Canària. Les seves natures mortes van ser creades quasi totes entorn de la dècada del 1770, especialment per formar part de la col·lecció de Carles IV d'Espanya, llavors príncep d'Astúries, que tenia una gran inclinació cap a la història natural. Segons va dir el mateix Meléndez, aquesta sèrie de pintures van ser realitzades amb l'objectiu de servir com a documentació sobre les diferents fruites i verdures pròpies d'Espanya.[22] Aquestes obres, una vegada realitzades, van passar a decorar molt aviat diferents sales de la Casita del Príncipe a l'Escorial; més tard, cap a 1785 passaren al pavelló gran de l'embarcador del Jardín del Príncipe a Aranjuez, prop de 1795 al Palau d'Aranjuez i, finalment, el 1819 arribaren al Museu del Prado.[23] El Museu Nacional d'Art de Catalunya és propietari de quatre natures mortes d'aquest autor.[24] També hi ha obres representatives en col·leccions particulars i en altres museus com el Museu de Belles Arts de Bilbao, el Museu Cerralbo, el Museu Nacional Colegio de San Gregorio de Valladolid, la National Gallery de Londres, la National Gallery of Art de Washington o el Museu d'art Kimbell.
Obres al Museu del Prado
_04.jpg)
Moltes de les pintures d'aquest autor que havien pertangut a la col·lecció reial van passar a ser exposades al Museu del Prado des de la seva obertura el 1819, procedents del Palau Reial d'Aranjuez. Van ser repartides en les tres sales seleccionades per exposar pintura espanyola i, fins i tot, va haver-hi col·locades dues natures mortes de Meléndez a cada costat de Las Meninas de Velázquez, juntament amb dues obres de Pedro de Orrente i unes altres dues de Mariano Salvador Maella, segurament per emmarcar verticalment el gran quadre de Las Meninas.[25]
Les pintures de Meléndez, juntament amb d'altres, van ser traslladades i mogudes de sales en diferents anys per qüestió d'exposició museística, encara que sovint van ser col·locades «segons els interessos decoratius».[26] Als viatgers i especialistes en art que descrivien el Museu del Prado no els acostumaven a cridar gaire l'atenció les natures mortes de Meléndez, i els feien poques o cap al·lusió; Clement de Ris, a la seva obra Le Museé Royal de Madrid de 1859, descriu que hi ha «un gran nombre de quadres de fruites de Menéndez (1682-1744), que recorden el colorit vigorós de Michel-Ange Cerquozzi». André Lavice, el 1864, anomena alguns autors de natures mortes del Prado, i de Meléndez opina i critica «la il·luminació que realitza el pintor».[27] El catàleg de 1872 de Pedro de Madrazo valora les natures mortes exposades, i a la part de la biografia dedicada a Meléndez afirma que «rivalitza amb els holandesos i flamencs del millor temps». L'historiador Manuel Bartolomé Cossío, a la seva obra Aproximación a la pintura española de 1884, no esmenta Meléndez.[28] A començaments del segle XX hi va haver una gran redistribució d'obres dintre del museu: es van crear sales especials per a diversos pintors, entre elles una sala per a les natures mortes de Meléndez. Com que la sala era molt petita semblava que les parets estiguessin entapissades de pintures.[29] L'escriptor Azorín, davant els nombrosos canvis que es feien gairebé constantment al Museu, va escriure un article en to satíric sobre el seu director, en el qual comentava:
| « | (castellà) Mañana tenemos otro traslado. De los cuadros de Goya que habíamos bajado a la sala de la planta baja, subiremos unos cuantos aquí; los bodegones de Meléndez, que están aquí, en el salón largo, los pondremos todos en una sala pequeñita (...) ¿Será el último traslado? No lo sé, no lo sé; es posible que la semana entrante volvamos a llevar los cuadros de Goya a la sala de abajo y pongamos otra vez los bodegones de Meléndez donde estaban antes. | (català) Demà tenim un altre trasllat. Dels quadres de Goya que havíem baixat a la sala de la planta baixa, en pujarem aquí uns quants; els bodegons de Meléndez, que són aquí, al saló llarg, els posarem tots en una sala petiteta (...) Serà l'últim trasllat? No ho sé, no ho sé; és posible que la semana entrant tornem a portar els quadres de Goya a la sala de baix i posem un altre cop els bodegons de Meléndez on eren abans. | » |
| — Azorín a En el Museo. Las fantasías del señor Villegas, al seu Tiempo y cosas, 1970 | |||
Els canvis es van anar succeint, com els organitzats pel nou director Aureliano de Beruete el 1918, quan les pintures de Meléndez van ser mesclades novament al costat amb les d'altres autors i en fou reduït el seu nombre exposat a vint-i-cinc. L'any 1935 es va inaugurar l'exposició Floreros y bodegones en la pintura española, amb Julio Cavestany com a comissari i autor d'un extens catàleg editat el 1940, fet de gran importància per la pintura d'aquest gènere; en ella també hi van participar algunes obres de Luis Meléndez.[30] El crític català Josep Maria Junoy i Muns va assenyalar la «indecorosa col·locació de la sèrie de Meléndez al Museu del Prado».[31] A començaments del segle XXI les pintures de Luis Eugenio Meléndez al Prado formen part de la col·lecció denonimada «Goya i la pintura del segle XVIII».[32] Quasi totes les obres es troben exposades a la sala 87.
Galeria del Museu del Prado
Obres del Museu Nacional d'Art de Catalunya
Obres en altres museus
Remove ads
Referències
Bibliografia
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads