Situació de Catalunya respecte als Països Catalans
El territori que actualment es coneix com a Catalunya va ser una possessió de l'Imperi Romà que va passar a mans dels gots i dels alans en el seglev. Els musulmans la van conquerir l'any 712, però en van ser expulsats de la riba nord del Llobregat a les darreries del mateix segle i el començament del següent amb el suport de Carlemany, llavors rei dels francs, qui va crear una sèrie de comtats fronterers per administrar-la.[3][4] Amb el temps, els comtes francs van convertir Catalunya en un territori independent[4] que es va confederar el 1137 amb la Corona d'Aragó,[5] com que era una unió dinàstica cada país va conservar el seu poder polític i administratiu. La corona d'Aragó va acabar la conquesta dels territoris musulmans de Catalunya el 1154.[6] La Corona d'Aragó, posteriorment es va unir a la Corona de Castella el 1476, com a conseqüència del casament d'Isabel i Ferran, els reis catòlics. Va conservar les seves institucions autònomes de govern fins a l'acabament de la Guerra de Successió Espanyola[7] el 1714. Uns anys després del seu desmembrament per la cessió al Regne de França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.[8] El 1978, va recuperar autonomia i es va constituir com a comunitat autònoma del Regne d'Espanya. El 27 d'octubre de 2017 el Parlament de Catalunya va proclamar la República Catalana,[9][10] que no es va fer efectiva ni va aparèixer al DOGC,[11] però va comportar l'aplicació de l'article 155 pel govern espanyol durant 218 dies.[12]
El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària en el Preàmbul de l'Estatut d'autonomia.[13] Tanmateix, la Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.[14]
La llengua pròpia de Catalunya és el català, excepte a la Vall d'Aran on ho és l'aranès. Tant el català com el castellà, llengua oficial de l'Estat espanyol, són oficials en tot el territori. L'occità, denominat aranès a la Vall d'Aran, és també oficial a Catalunya. Generalment els catalans són bilingües i parlen les dues llengües principals encara que difereixen respecte a l'idioma que tenen per llengua materna. Segons les dades de 2013, el 99,7% dels catalans sap parlar castellà mentre que el 80,4% sap parlar català.[16] A més, l'ús per cada parlant d'un o un altre idioma depèn amb freqüència de l'àmbit social en el qual s'expressi. Segons les dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya, el 36% dels catalans utilitza el català com a llengua habitual, el 46% el castellà, el 12% ambdues i el 0,03% l'aranès. El 6% de la població resident de Catalunya utilitza habitualment altres llengües.[17]
El topònim Catalunya i l'ètnic català apareixen per primera vegada en la Història documentats en un context militar i de guerra. És en el Liber maiolichinus de gestis Pisanorum illustribus, una epopeiamedievalllatina escrita a Pisa entre el 1117 i el 1125, que narra la croada militar de pisans, catalans i occitans contra la taifa musulmana de Balears. En el text s'anomena a Ramon Berenguer III com a dux catalanensis (duc català) com a cabdill que lidera els catalanicus hostes (exèrcits catalans) i els catalanicus heros (herois catalans), i s'anomena a la seva pàtria com Catalania (Catalunya). Biblioteca Universitaria di Pisa, ms. 723, f. 40
El nom de Catalunya, com a tal, es va començar a utilitzar a mitjan seglexii per designar un conjunt de comtats fronterers que es van desvincular, gradualment, de la tutela franca fins a esdevenir sobirans, als quals sovint hom ha anomenat amb el terme poc acurat de Marca Hispànica. L'origen del mot Catalunya encara és incert i obert a interpretacions. Una teoria és que deriva de fa referència a la presència de nombrosos castells,[18] i que hauria evolucionat del terme castlà, el governador d'un castell.[19][20] D'acord amb aquesta teoria, el terme «castellà» en seria anàleg. Una altra teoria suggereix que Catalunya prové de Gotholàndia, és a dir, la terra dels gots;[21] de fet, els francs sovint anomenaven el territori català com a Gòtia.
Hom també ha volgut relacionar el terme amb Talunya o Taluniya, una localitat musulmana a la regió d'Ath-Thaghr al-Alà pròxima a Lleida. És esmentada per l'historiador i geògraf musulmà Al-Udhrí (1002 – ca. 1085)[22][23] en la seva obra Tarsi al-akhbār. Segons aquest, estava situada a mitjan camí entre Lleida i Osca, fet que porta molts experts a identificar-la amb Montsó.[22][23] Es tractaria d'un nom d'origen ibèric.[23] Durant l'època sarraïna disposà d'una fortificació o castell (qalat en àrab), que donà qalat Talunya o, usant la contracció qa- per referir-se a castell, qa Talunya ('castell de Talunya').[23] Segons aquesta hipòtesi, els àrabs anomenarien els habitants de la Gòtia com 'els que viuen més enllà de qa Talunya'. L'origen àrab, a través d'un topònim iber, podria explicar la falta de correspondència exacta entre el gentilici català i el topònim Catalunya.[22][23] L'historiador Joan Vernet i Ginés sosté aquesta tesi.[24]
Altres teories suggereixen que prové d'un mític príncep germànic, Otger Cataló, tal com diu una llegenda, o ho relacionen amb la tribu gal·la dels catalauns, o el fan venir dels lacetani, tribu que habitava les terres del Bages i l'Anoia, i que per influència italiana hauria evolucionat a catelans i d'aquí a catalans, tal com proposà Joan Coromines.[25]
El concepte Principat de Catalunya és un terme jurídic (en llatí principatus) que aparegué al seglexiv per indicar l'entitat política sota jurisdicció de les Corts Catalanes, el sobirà del qual (en llatí, princeps) era el comte de Barcelona, el qual des de la segona meitat del seglexii era també rei d'Aragó. Tot i no posseir formalment el títol de regne, el Principat de Catalunya es trobava jurídica i institucionalment equiparat amb els altres estats de la Corona d'Aragó, particularment amb els regnes d'Aragó i de València,[26] els quals tenien com a únic nexe comú la figura del monarca.[27][28]
El 1714 la radicalització política catalana accentuà els plantejaments republicans. L'opuscle Lealthad Catalana publicat el 1714 sostenia que a la Nació només la representen les Corts, soles, com a reunió dels tres braços, sense la necessària presència del rei: «Solo las resoluciones que se toman en cortes de un reyno o provincia son las que se atribuyen a la Nación […], que sólo se representa en sus braços unidos. Toda laNación Cathalana, junta en sus Braços, resolvió el defenderse por el rey, en cuyo dominio estava […]».[29]
La història de Catalunya, tant al nord com al sud dels Pirineus es pot dividir en les següents etapes:
El territori que ocupa Catalunya fou conquerit per l'Imperi Romà el 218 aC i formà part de la província Tarraconense; al seglev la Tarraconense fou conquerida pels gots i formà part del Regne de Toledo. El 712 els musulmans derrotaren els gots i ocuparen la Tarraconense, però a finals d'aquell mateix segle en foren expulsats de la part nord pels francs amb el suport de Carlemany.[3][30] La Gòtia franca fou organitzada en comtats, que a l'extinció de la dinastia carolíngia no renovaren el vassallatge a la nova dinastia reial franca. El comte de Barcelona va apoderar-se de diversos comtats i el 1137 es casà amb Peronella, filla del rei d'Aragó, constituint una unió dinàstica entre ambdós llinatges. Alfons el Cast, el primer a ser rei d'Aragó i comte de Barcelona, unificà políticament l'heterogeni grup de comtats catalans que estaven sota la jurisdicció mitjançant tres documents de caràcter legislatiu, jurídic i cultural: els Usatici Barchinonae (Usatges de Barcelona), el Liber domini regis (Llibre del domini del rei), i la Gesta Comitum Barchinonensium (Gestes dels comtes de Barcelona), documents que configuraren Catalunya com un estat medieval[31] amb un corpus legislatiu i judicial unificat, uns referents culturals comuns, i unes fronteres que foren definides com «la terra que va des de Salses fins a Tortosa i Lleida» («de Salsis usque Dertusam et Ilerdam cum suis finibus»).[32] Administrativament Catalunya fou articulada mitjançant una estructura jurisdiccional d'àmbit territorial, les vegueries,[33] al capdavant de les quals hi havia un representant de l'autoritat reial, el veguer. La fundació de Catalunya com a estat es veu representada per l'aparició del terme Cathalonia en la documentació legal de la cancelleria del rei d'Aragó,[32] que passà de tenir la mera i vaga accepció geogràfica anterior a esdevenir la denominació oficial d'un espai polític i ètnic definit.
Resolució de la Constitució de la República Catalana pel Parlament de Catalunya el 27 d'octubre del 2017
El col·lapse de l'Antic règim absolutista al llarg del seglexix i l'establiment de règims lliberals no suposà la recuperació del sistema constitucional propi de Catalunya i dels altres estats de la Corona d'Aragó, sinó que consagraren el Regne d'Espanya com un règim polític centralitzat. Al llarg del seglexx s'assajaren diferents mètodes de descentralització administrativa com la Mancomunitat de Catalunya o la Generalitat republicana, però no fou fins a la promulgació de la Constitució Espanyola de 1978 i l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia quan es consolidà l'actual sistema espanyol de delegació politicoadministrativa en les comunitats autònomes. L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 estatueix en el seu preàmbul que «el Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació», tot i que la vigent Constitució espanyola limita el reconeixement de la realitat nacional de Catalunya al d'una nacionalitat històrica.[13]
Catalunya té una superfície aproximada de 32 000 km². Limita al nord amb Andorra (65,3 km) i França—el Departament dels Pirineus Orientals, de l'Arieja i de l'Alta Garona—(315 km), a l'oest amb l'Aragó (359,9 km), al sud amb el País Valencià (52,9 km) i a l'est amb la Mar Mediterrània. La seva situació geogràfica ha afavorit, des de temps medievals, una relació propera i intensa amb la resta dels països mediterranis i alhora amb l'Europa continental.
Aproximadament el 28,7% del sòl de Catalunya es dedica als conreus; el 15,7% són prats i pastures, l'1% correspon a rius; el 43,4% a boscos, el 6,7% a àrees urbanes o urbanitzables, i el 4,6% a altres activitats no especificades.[43]
Catalunya té una diversitat geogràfica molt marcada, tenint en compte la superfície relativament petita del seu territori. La geografia està condicionada pel litoral mediterrani, aquest, amb 580 quilòmetres de costa, i les grans unitats de relleu dels Pirineus al nord. El relleu català presenta, a grans trets, tres unitats morfoestructurals generals:[44]
els Pirineus: la formació muntanyosa que connecta la península Ibèrica amb el territori continental europeu, i situats al nord de Catalunya;
el Sistema Mediterrani Català o les Serralades Costaneres Catalanes: una alternança d'elevacions i planes paral·leles a la costa mediterrània; i
Els Pirineus catalans representen gairebé la meitat, en longitud, de tot el Pirineu, ja que s'estén per més de 200 km. Tradicionalment s'ha diferenciat el Pirineu Axial, el principal del Prepirineu (meridional al territori català) i que són formacions muntanyoses paral·leles a les serralades principals però amb altituds menors, menys escarpades i d'una formació geològica diferent. Ambdues unitats són més amples a l'occident que no pas a l'orient, on es presenten els pics més elevats. L'elevació més alta de Catalunya, que es troba al nord de la comarca de Pallars Sobirà, és la Pica d'Estats amb 3143 m, seguida del Puigpedrós (2914 m) i el Puigmal (2910 m) tots dos a la frontera amb França. Al Prepirineu hi destaquen diverses serralades com la serralada del Cadí o la de Pedraforca.
El Sistema Mediterrani Català té la seva base en dues serralades més o menys paral·leles amb la costa, en una orientació del nord-oest cap al sud-oest. Aquestes dues serralades són la Serralada Litoral i la Serralada Prelitoral. La Serralada Litoral és de menor extensió i amb altituds menors, mentre que la Serralada Prelitoral és major tant en extensió com en altitud. Dins el sistema es troba una sèrie de terres planes, les entitats majors de les quals formen la Depressió Litoral i la Depressió Prelitoral. La Depressió Litoral se situa a l'est de la Serralada Prelitoral cap a la costa. La Depressió Prelitoral, per contra, se situa a l'interior, entre les dues serralades, i constitueix la base de les terres planes del Vallès i el Penedès. Altres planes majors són la Depressió de la Selva i la Plana de l'Empordà, majoritàriament a les comarques de la Selva i l'Alt i el Baix Empordà respectivament. Finalment, el Sistema també inclou la Serralada Transversal i el Subpirineu,[45] que són formacions tardanes al nord de la Serralada Prelitoral i amb contacte amb els Pirineus i Prepirineus que originen altituds mitjanes i, en el cas de la primera, volcans a l'àrea de la Garrotxa, la principal zona volcànica del camp volcànic català.
La Depressió Central Catalana és una plana situada entre els Pirineus i la Serralada Prelitoral. Les comarques del sud de la província de Lleida i les centrals de Barcelona ocupen aquest territori. Les terres de la Depressió se situen entre els 200 i els 600 m d'altitud. Les planes i les aigües que descendeixen dels Pirineus han fet que el territori sigui fèrtil pels camps de conreu i s'hi han construït nombrosos canals d'irrigació.
Hidrografia
Gairebé la totalitat de Catalunya pertany a la conca mediterrània. La xarxa hidrogràfica catalana està integrada per dues conques hidrogràfiques importants, la de l'Ebre i les conques internes de Catalunya, totes desguassant a la Mediterrània. A més, hi ha la conca de la Garona que desemboca a l'oceà Atlàntic, però només abasta l'1,73% del territori català.
La xarxa hidrogràfica es pot dividir en dos sectors, un de vessant occidental o de l'Ebre i un de vessant oriental format per rius menors que desemboquen a la Mediterrània al llarg del litoral català. El primer aporta una mitjana de 18 700 hm³/any, mentre que la segona només aporta una mitjana de 2020 hm³/any. La diferència és deguda a la gran aportació de l'Ebre, del qual el Segre és un important tributari. A Catalunya hi ha, a més a més, una relativa riquesa d'aigües subterrànies, tot i que també existeix la desigualtat entre comarques, atesa l'estructura geològica complexa del territori.[46] Als Pirineus catalans hi ha molts estanys petits, restes de l'època glacial. El major n'és el de Banyoles.
La costa catalana és gairebé rectilínia, amb una longitud superior als 500 km i amb pocs accidents geogràfics—els més rellevants són el cap de Creus i el golf de Roses al nord, i el delta de l'Ebre al sud. On la Serralada Litoral se submergeix dins el mar, ho fa en dos segments, un entre l'Estartit i la població de Blanes (la costa Brava) i més al sud, les costes de Garraf.[47]
Catalunya gaudeix d'un clima mediterrani temperat propi de la seva latitud a l'hemisferi septentrional. Tot i així, atesa la seva variada topografia, hi ha una diversitat de climes i trets particulars.[46] Les temperatures mitjanes anuals oscil·len des del 0 °C als Pirineus, fins als 17 °C a la costa del sud; les temperatures màximes poden arribar als 43 °C (a les Garrigues), i les mínimes als -30 °C (als Pirineus).[46]
Quant a la pluviositat, Catalunya pot dividir-se en dues regions:
Imatge de satèl·lit de Catalunya a l'hivern (març de 2010)la Catalunya humida, integrada pels Pirineus, els Prepirineus, el Subpirineu i alguns illots muntanyosos de la serralada Prelitoral, on la pluviositat és superior als 700 mm anuals; i
la Catalunya seca; la resta del territori, on la pluviositat és inferior als 700 mm anuals.
La pluviositat té una tendència equinoccial. Al mediterrani, els estius són secs i hi ha pluges primaverals. Als Pirineus, les precipitacions hi són abundants durant maig i juny, i els estius, en general, són humits.
En considerar tant les temperatures com la pluviositat, Catalunya es divideix en tres grans dominis climàtics:[46]
un de clima alpí (als alts Pirineus);
un de clima atlàntic (a la conca de la Garona);
i un de clima mediterrani (la resta del territori), que se subdivideix en una àrea de muntanya alta i una de muntanya baixa.
Les perdius xerres són uns dels ocells comuns a Catalunya
La fauna de Catalunya es compon a grans trets d'una combinació d'una minoria d'animalsendèmics de la regió i una majoria d'animals que també estan presents en altres indrets. Gran part del Principat de Catalunya gaudeix d'un clima mediterrani (exceptuant les regions de muntanya), cosa que fa que molts dels animals que hi viuen estiguin adaptats als ecosistemes mediterranis. Les activitats humanes han posat en perill la biodiversitat animal de Catalunya, posant algunes espècies en perill i extingint-ne altres, com ara el llop gris o probablement l'os bru. D'altra banda, el govern també ha delimitat zones protegides per tal de conservar la riquesa natural de Catalunya.
Biodiversitat
Catalunya és un mostrari de paisatges europeus a petita escala. Poc més de 30 000 km quadrats allotgen una gran varietat de substrats, sòls, climes, orientacions, altituds i distàncies al mar. El conjunt és d'una gran diversitat ecològica, i d'una notable riquesa de paisatges, hàbitats i espècies. Hi ha més de 600 tipus d'hàbitats naturals i seminaturals. Un 65% del territori manté un alt grau de naturalitat, però alhora és molt vulnerable, per les pressions a què està sotmès. Més de 7 milions d'habitants es concentren en el 30% del territori principalment al litoral. A una intensa activitat agrícola, ramadera i industrial, s'hi afegeix una gran afluència turística –més de 20 milions de visitants anuals-, una alta taxa d'urbanització dispersa
i una densa xarxa d'infraestructures viàries. La pressió que genera aquest model de vida fa que la petjada ecològica del país superi amb escreix la superfície administrativa.[48]
La comunitat autònoma de Catalunya exerceix el seu autogovern que la constitució espanyola li garanteix com a nacionalitat. La norma institucional bàsica de Catalunya és l'Estatut d'Autonomia. D'acord amb aquest, l'autogovern de Catalunya s'organitza políticament en l'administració de la Generalitat de Catalunya. La Generalitat de Catalunya està formada per diverses institucions de govern, entre elles:[49]
el Parlament de Catalunya: el poder legislatiu del govern català; al parlament es realitza el debat polític i es controla i impulsa l'acció política i de govern. Entre les seves potestats, el Parlament aprova els pressupostos de la Generalitat. Està constituït per un mínim de 100 diputats i un màxim de 150, elegits per representació proporcional amb llistes de partits tancades, per un termini de quatre anys;
la Presidència de la Generalitat, encapçalada pel president. El president és la més alta representació de la Generalitat i alhora de l'Estat espanyol a Catalunya. La seva funció és dirigir les accions del Govern; per tant és el representant del poder executiu de Catalunya; i
el Govern o Consell Executiu és l'òrgan superior col·legiat que dirigeix l'acció política i l'administració de la Generalitat. El Govern està presidit pel president de la Generalitat, el conseller primer i els altres consellers. D'acord amb aquest, les competències principals del Govern són en l'àmbit de l'educació, la sanitat i la cultura. El finançament de la Generalitat és regulat per la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes i per l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.
A més d'aquestes institucions, les altres institucions de la Generalitat són totes les que creï el Parlament mateix. Com a òrgans de garantia i control, en l'actualitat formen part de la Generalitat, el Síndic de Greuges, el garant dels drets i les llibertats dels ciutadans, la Sindicatura de Comptes de Catalunya que controla els comptes econòmics de les institucions públiques de Catalunya, i el Consell de Garanties Estatutàries, que vetlla per l'adequació a l'Estatut i a la Constitució de l'Estat espanyol de les disposicions de la Generalitat.
La màxima institució del poder judicial a Catalunya recau sobre el Tribunal Superior de Justícia, segons l'Estatut del 2006. Les competències del Tribunal Superior de Justícia inclouen conèixer els recursos i procediments en els diversos ordres institucionals i tutelar els drets reconeguts per l'Estatut. En tot cas, és competent en els ordres jurisdiccionals, civil, contenciós administratiu i social, i en els altres que es puguin crear en el futur.
Catalunya també disposa d'una policia pròpia, els Mossos d'Esquadra, la força de policia civil més antiga d'Europa, els orígens de la qual es remunten al seglexviii. Des de 1980 està sota les ordres de la Generalitat, i des del 1994 fins al 2008 va fer un procés de desplegament substituint a la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional, cossos dependents directament del Ministeri de l'Interior d'Espanya. L'Estat, però, conserva un nombre limitat d'agents a Catalunya per exercir altres funcions específiques: vigilància dels ports, aeroports, costes, fronteres, duanes, règim general d'estrangeria, documents d'identitat, tràfic d'armes i explosius, protecció fiscal de l'Estat i d'altres funcions que la Constitució estableix.
També en l'àmbit de la seguretat, existeixen en les localitats més importants les Policies Locals, que són cossos policials depenent dels Ajuntaments. En aquests moments existeixen aproximadament 200 d'aquests cossos. Cada Policia Local, també denominat en alguns municipis Policia Municipal (per exemple al Vendrell) o Guàrdia Urbana (per ex. a Barcelona o Reus), és un institut armat, de naturalesa civil amb estructura i organització jerarquitzada.
Exerceixen funcions com:
Protegir a les autoritats de les corporacions locals, i vigilància o custòdia dels seus edificis i instal·lacions.
Ordenar, senyalitzar i dirigir el tràfic en el nucli urbà, d'acord amb el qual estableixen les normes de circulació.
Instruir atestats per accidents de circulació dins del nucli urbà.
Policia administrativa, quant a les ordenances, bàndols i altres disposicions municipals dins de l'àmbit de la seva competència.
Participar en les funcions de policia judicial.
La prestació d'auxili, en els casos d'accident, catàstrofe o calamitat pública, participant, en la forma prevista en les Lleis, en l'execució dels plans de protecció civil.
Efectuar diligències de prevenció i quantes actuacions tendeixin a evitar comissió d'actes delictius en el marc de col·laboració establert en les juntes de seguretat.
Vigilar els espais públics i col·laborar amb les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat i amb la policia de les Comunitats Autònomes la protecció de les manifestacions i el manteniment de l'ordre en grans concentracions humanes, quan siguin requerits per a això.
Cooperar en la resolució dels conflictes privats quan siguin requerits per a això.
La bandera o senyera, va sorgir de la translació del senyal de l'escut dels comtes de Barcelona a un teixit.[51] Encara que no n'hi ha cap referència documental abans del seglexiii, és una de les banderes més antigues d'Europa. La bandera catalana és una faixada amb cinc faixes grogues i quatre de vermelles, totes del mateix gruix.
L'himne nacional de Catalunya és Els Segadors, escrit en la seva forma actual per Emili Guanyavents el 1899. La versió musical és de Francesc Alió de l'any 1892. Els orígens darrere l'himne es remunten a una primitiva cançó nascuda arran dels fets històrics de 1640 durant la guerra dels catalans contra el rei Felip IV, en la qual els pagesos van protagonitzar episodis importants. És oficial per llei del Parlament des del 25 de febrer, 1993.[52]
La festa nacional de Catalunya es va constituir com a primera llei que va aprovar el Parlament restaurat de Catalunya el 1980.[53] La diada nacional o Festa de Catalunya, té lloc l'11 de setembre, commemorant i recordant la pèrdua de les llibertats del mateix dia de l'any 1714, després del Setge de Barcelona, i alhora l'actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l'opressió: l'esperança d'un total recobrament nacional.[54]
Catalunya s'organitza territorialment en províncies. L'Estatut d'Autonomia del 2006 estableix l'organització administrativa de Catalunya en tres ens locals: els municipis, les comarques i les vegueries.
L'Estatut defineix el municipi com l'ens local bàsic i el mitjà essencial de participació de la comunitat local en els afers públics. A més, li garanteix autonomia per a l'exercici de les seves competències i la gestió dels seus interessos respectius. Hi ha a Catalunya en l'actualitat 947 municipis. Per sota d'aquests ens locals hi ha les entitats municipals descentralitzades, que també gaudeixen d'una certa autonomia tot i dependre dels municipis respectius; actualment a Catalunya n'hi ha un total de 58.
La vegueria, una nova divisió territorial, es defineix com un àmbit territorial específic per a l'exercici del govern intermunicipal i de cooperació local amb personalitat jurídica pròpia, i és la divisió territorial que ha adoptat la Generalitat, d'acord amb l'Estatut del 2006, per a l'organització territorial dels seus serveis. També gaudeix d'autonomia per a la gestió dels seus interessos. L'administració de les vegueries correspon als Consells de Vegueries que van substituir les diputacions.
També hi ha la regió històrica de l’Alt Ter que històricament ha conformat les comarques d’Osona, el Lluçanès i el Ripollès. Aquesta regió ha estat reclamada perquè sigui una futura vegueria.
Finalment, les comarques són entitats integrades per municipis per a la gestió de les seves competències i serveis locals. L'actual divisió comarcal té el seu origen en un decret de la Generalitat de Catalunya de 1936 en vigència fins al 1939 quan seria suprimida pel franquisme. El 1987 la Generalitat tornà a adoptar aquesta divisió territorial i el 1988 s'hi afegiren tres noves comarques, afegint-ne una més el 2015, i una altra el 2023. Actualment n'hi ha 43.
L'Aran
L'Aran, considerada des del 21 de gener de 2015 com a entitat territorial singular i realitat nacional occitana per la nova Llei d'Aran, disposa d'un règim jurídic especial amb autonomia per ordenar i gestionar els afers públics del seu territori. La seva institució de govern és el Conselh Generau, format pel Síndic, el Plen des Conselhèrs e Conselhères Generaus i la Oïdoria de Compdes. El síndic hi és la més alta representació i l'ordinària de la Generalitat a l'Aran. La llengua pròpia de l'Aran és l'occità, anomenat aranès a la vall, que també és oficial a Catalunya.
Catalunya és un país de tradició industrial des del seglexix. En l'actualitat la indústria, el turisme i els serveis són els principals sectors econòmics de Catalunya. El creixement mitjà anual del període 1995-2004 en termes reals va ser inferior a la mitjana espanyola. No obstant això, el 2005 va créixer un 3,3%, el mateix percentatge que la mitjana espanyola i per damunt la mitjana europea. Segons les mateixes fonts, Catalunya es troba a la quarta posició de la classificació de comunitats segons llur Producte Interior Brut per capita en paritat de poder adquisitiu i aporta el 18,8% del PIB total d'Espanya, 25,5% del sector industrial del PIB i el 17,5% del sector dels serveis.[56]
Durant el 2008, el creixement del PIB de Catalunya ha anat minvant de forma molt clara, passant del 3,6% d'evolució interanual durant el 2007, a 2,5% el primer trimestre i a 1,5% el segon trimestre.
Com a percentatge del total espanyol, les exportacions d'alta tecnologia de Catalunya representaren, el 2005, el 34,6%. El mateix any les importacions de Catalunya van representar el 29% del total espanyol i les exportacions el 26,8%. De les despeses per a la recerca i el desenvolupament de l'Estat, el 22,8% es van realitzar a Catalunya.
El preu de l'habitatge a Catalunya és el segon més alt d'Espanya, després de Madrid. El 2005 es pagaven 3397 euros per metre quadrat. No obstant això, per ciutat, Barcelona és la ciutat més cara d'Espanya, amb un preu mitja de 3700 euros el metre quadrat.
Des del punt de vista financer, cal destacar la tradició i èxit de les caixes d'estalvis nascudes a Catalunya, major, fins i tot, que els bancs privats. De les 46 caixes d'estalvis espanyoles, 10 són catalanes. Destaquen, especialment, La Caixa, la primera caixa d'estalvis d'Europa i Caixa Catalunya. Dels bancs, el més important de Catalunya és el Banc de Sabadell, el quart grup bancari més gran de l'Estat.
En octubre de 2017 es va anunciar que més de 3.000 empreses davant del Procés independentista català es plantejaren traslladar la seu social a fora de Catalunya,[57] que alguns diaris compararen amb l'efecte Mont-real que succeí al Canadà[58] però només unes 300 empreses (un 12% de les que van iniciar el procés) han seguit tots els passos perquè el trasllat sigui efectiu.[59][60] Aquesta marxa va començar el 5 d'octubre quan CaixaBank i Banc Sabadell van anunciar que canviarien la seu social a Palma i Alacant, respectivament.[61] Finalment CaixaBank va traslladar la seva seu a València.[62] Per tal de facilitar aquests trasllats, el Govern d'Espanya va aprovar un decret llei específic.[63] Abans de les declaracions per part d'aquestes dues entitats financeres, l'empresa biotecnològicaOryzon ja havia traslladat la seva seu fora de Catalunya a Madrid.[61] El president del comitè d'empresa de SEAT va denunciar pressions polítiques i monàrquiques per motivar-la a canviar la seu.[64] Paral·lelament i contrari a la fuita de seus, durant aquest període, unes 132 empreses de fora de Catalunya anunciaren el trasllat per tal de portar la seva seu social a Catalunya.
Atur
La taxa d'atur era del 9,3% a finals del 2023, per sota de la mitjana espanyola.[65]
Taxa d'atur (en%)
2006
2007
2008
2009
2010
2011
2012
2013
2014
2015
2016
2017
2018
2019
2020
2021
2022
2023
6,5%
6,5%
8,9%
16,2%
17,7%
19,2%
22,5%
23,1%
20,3%
18,6%
15,7%
13,4%
11,5%
11%
12,6%
11,7%
10%
9,3%
Infraestructura
Catalunya està ben comunicada tant per terra, mar i aire. Per a accedir per terra existeix una àmplia xarxa d'autopistes i carreteres i la xarxa de trens.
Aeroport Internacional de Barcelona – El Prat, situat a quinze quilòmetres de Barcelona, és el més important de Catalunya i el segon d'Espanya. L'aeroport disposa de dues grans terminals, la T1 i la T2, amb una capacitat per a més de 55 milions de passatgers a l'any.
Aeroport de Girona-Costa Brava, utilitzat especialment per les companyies de baix cost, és la base del trasllat de turistes a la Costa Brava.
Aeroport de Reus, orientat al turisme de la província de Tarragona. A poc més d'una hora de Barcelona.
Els dos principals ports de Catalunya, tant pel transport de passatgers com de mercaderies són el Port de Barcelona i el Port de Tarragona que, a més, són considerats dos dels ports més importants d'Espanya i del Mediterrani.
A part, el litoral català té una gran quantitat de ports, tant de pescadors com d'esportius.
A Catalunya hi ha 12 000 quilòmetres de vies per al trànsit d'automòbils, tot i que 10 843 d'aquests quilòmetres corresponen a carreteres de calçada única. 962 són d'autopistes (665 amb peatge i 307 lliures de pagament). D'aquests 12 000 quilòmetres, 5600 corresponen a carreteres la titularitat de les quals és de la Generalitat de Catalunya, 4400 a les diputacions provincials i 1955 al Ministeri de Foment de l'Administració central.
L'estructura de les autopistes està centralitzada cap a Barcelona. La principal autopista és l'
.jpg)
_01.jpg)
Barcelona
Girona
L'Hospitalet de Llobregat
Sant Cugat del Vallès
Terrassa
Cornellà de Llobregat
Badalona
Sant Boi de Llobregat
Sabadell.svg){kind=small}
Rubí
Lleida
Manresa
Tarragona
Vilanova i la Geltrú
Mataró
Castelldefels
Santa Coloma de Gramenet
Viladecans
Reus
El Prat de Llobregat
