Merlin (Goldmark)
From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
Merlin és una òpera en tres actes composta per Károly Goldmark sobre un llibret alemany de Siegfried Lipiner, basat en Les idylles du roi d'Alfred Tennyson sobre les en les llegendes del Rei Artús i els Cavallers de la Taula Rodona. S'estrenà al Hofoper de Viena el 19 de novembre de 1886, amb Hermann Winkelmann en el paper principal.[1]
_-_Archivio_Storico_Ricordi_ICON004203.jpg)
Merlin aparegué més d’una dècada després de La reina de Saba, obra amb la qual comparteix l’autoria del llibret, signat per Siegfried Lipiner. Igual que aquella producció anterior, Merlin fou estrenada amb una acollida favorable al Hofoper de Viena, amb un repartiment que inclogué Hermann Winkelmann en el rol titular. La partitura revela una filiació estètica clara amb l’univers de Wagner, especialment visible en els extensos monòlegs reservats a Merlí i Viviane, articulats amb una retòrica musical d’ampli alè. Tanmateix, Goldmark combina aquesta influència amb episodis que recuperen l’herència del belcanto, així com trets característics de la Grand-opéra francesa. Alguns passatges, en particular els dedicats a la presentació de la cort del rei Artús, deixen entreveure una empremta meyerbeerians inconfusible. [2]
Tot i el reconeixement que obtingué durant la seva trajectòria, només una part mínima del llegat de Goldmark ha perviscut en el repertori actual, i Merlin constitueix únicament la segona de les seves sis òperes que ha estat objecte d’un enregistrament comercial. Les quatre òperes que seguiren es publicaren amb intervals amplis, fet que suggereix un procés creatiu meticulós i lentament madurat. Com succeeix amb diversos compositors actius en les darreries del segle xix, la seva producció ha estat sovint inscrita sota l’etiqueta d’influència wagneriana. Malgrat que a Merlin s’identifiquen passatges que evoquen l’estètica del mestre de Bayreuth, seria reduccionista considerar Goldmark com un epígon. El seu llenguatge musical, d’una notable densitat, funciona més aviat com un prisma que refracta aportacions de múltiples antecessors germànics, entre els quals Weber, Beethoven, Meyerbeer i Mendelssohn. A l’obra s’hi percep, per exemple, la línia vocal amb qualitat instrumental pròpia de Weber, l’escriptura del metall i la vigorosa concertació vocal associada a Beethoven, i un component melòdic de ressonàncies populars. Malgrat aquest ventall de referències, Goldmark manté una veu pròpia, heterogènia i en evolució constant, que confereix a la seva producció un caràcter distintiu, encara que difícil de delimitar amb precisió.[3]
Remove ads
Representacions
El Metropolitan Opera va donar l'estrena americana amb Lilli Lehmann[4] sota la direcció de Walter Damrosch el 3 de gener de 1887.[5]
Referències
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads