Mero

Mero o Miro (en llatí Mero o Myro, en grec antic Μοιρώ o Μυρώ) fou una poetessa del període hel·lenístic nascuda a Bizanci. Era l'esposa d'Andròmac Filòleg i mare (Suides diu filla) del gramàtic i poeta tràgic Homer de Bizanci. Va estar activa a finals del segle IV i a principis del segle III aC.

Aquest article tracta sobre la poetessa de Bizanci. Si cerqueu el peix, vegeu «Anfós».

Mero

Biografia
Naixement	400 aC Bizanci
Mort	segle IV aC
Activitat
Camp de treball	Poesia
Ocupació	poetessa, escriptora, epigramatista
Família
Cònjuge	Andròmac Filòleg
Fills	Homer de Bizanci

No ha sobreviscut gaire bé res de la seva obra. Ateneu de Nàucratis cita deu línies del seu poema Μνημοσύνη (Mnemòsine) i es conserven dos epigrames de quatre línies a la Garlanda de Meleagre. A més, se sap que va escriure un poema amb el títol Άραί (Curses), una sinopsi del mite d'Alcínoe que va preservar Parteni de Nicea i finalment Eustaci de Tessalònica diu que va escriure un himne a Posidó.^[1]

El fragment conservat de la Mnemòsine de Mero narra la història de la infantesa de Zeus a Creta, on havia estat amagat per la seva mare Rea per salvar-lo de ser mort pel seu pare Cronos.

Sembla que Mero va ser molt famosa a l'antiguitat. Antípatre de Tessalònica la inclou en la seva llista de poetes famoses. La Garlanda de Meleagre la posa al costat de Safo i d'Anyte de Tegea. Segons Tacià, Cefisòdot, fill de Praxíteles, la va esculpir. Dos epigrames sobre ella que es troben recollits a l'Antologia grega, un escrit per Anyte de Tegea i l'altre per Marc Argentari, podrien ser una reelaboració d'un poema perdut de Mero.^[2][3]