NSC 68

El document «Objectius i Programes dels Estats Units per a la Seguretat Nacional», més conegut com a «NSC 68», va ser un informe ultrasecret del Consell de Seguretat Nacional (NSC) dels Estats Units redactat pel Departament d'Estat i el Departament de Defensa, i presentat al president Harry S. Truman el 7 d'abril de 1950.^[1]

NSC 68

Tipus	document i policy paper (en)
Text complet	(català)

El document, desclassificat el 1975, és considerat un dels textos declaratius més importants de les polítiques americanes de la Guerra Freda, i va proporcionar-ne el pla per a la militarització des del 1950 fins a la dissolució de la Unió Soviètica.

«NSC 68» defensava l'ampliació significativa del pressupost militar dels Estats Units, el desenvolupament de la bomba d’hidrogen i un increment de l’ajuda militar als països aliats. Així mateix, establia com a prioritat política el fre a l’expansió comunista a escala global i rebutjava les polítiques alternatives de contenció i distensió amb la Unió Soviètica establertes pel president Roosevelt.

Context històric

El NSC 68 va ser redactat sota la direcció de Paul H. Nitze, director de Planificació de Polítiques del Departament d'Estat dels Estats Units, 1950–1953.

L’any 1950, els Estats Units van haver de revisar la seva política de seguretat nacional arran d’una sèrie d’esdeveniments: l’OTAN ja era operativa amb l’assistència militar als aliats europeus, la Unió Soviètica havia provat amb èxit la seva bomba atòmica i el Partit Comunista havia consolidat el poder a la Xina. A tot plegat, s’hi va afegir la crisi de la lliura esterlina de 1949, que va evidenciar que el Pla Marshall no seria suficient per garantir la recuperació econòmica d’Europa Occidental.

Davant d'aquestes noves amenaces globals, el 31 de gener de 1950 el president Truman va ordenar als departaments d’Estat i de Defensa una revisió dels objectius nord-americans en temps de pau. Per dur-la a terme, es va crear el Grup de Revisió de la Política de Defensa, presidit per Paul Nitze.

Nitze, un falcó partidari d’una política d’ofensiva (rollback), va assegurar-se'n que l'informe (nomenat NSC 68) recollís les interpretacions més alarmistes sobre la Unió Soviètica. Les anàlisis d'altres destacats especialistes en política exterior com George Kennan, Llewellyn Thompson o Charles Bohlen —que consideraven que Stalin buscava consolidar el control intern de l’URSS i del bloc socialista, però no la dominació mundial— van ser excloses del document. Nitze sostenia que Moscou pretenia conquerir Europa i gran part d’Àsia i Àfrica. Al capdavall, el document pretenia “sacsejar la consciència del govern” perquè el president pogués prendre decisions fermes i garantir-ne l’execució.^[2]

L'informe final d'en Nitze va ser presentat al president Truman el 7 d'abril de 1950, qui el va remetre al Consell de Seguretat Nacional per a la seva posterior consideració el 12 d'abril de 1950. Amb tot, inicialment, Truman no va donar suport al document perquè considerava que era massa imprecís i contradeia els límits de despesa militar que ell mateix havia establert. Per aquest motiu, en va demanar una revisió abans d’acabar aprovant-lo definitivament l’any 1951.

Contingut del document

Portada del document «NSC 68», desclassificat el 1975

El document NSC 68 considerava que els actuals objectius en política exterior dels Estats Units eren correctes però mal aplicats, i qualificava els programes vigents de “perillosament insuficients”. En contra de la política de contenció defensada per George F. Kennan, que proposava una resposta militar equilibrada i diplomàtica al repte soviètic, l’informe de Nitze va apostar clarament per l’enfortiment militar com a eix de la política exterior estatunidenca .^[1][3] En concret, el document establia:

• Defensar l’hemisferi Occidental i les zones aliades essencials per poder desenvolupar-hi les seves capacitats bèl·liques.
• Proporcionar i protegir una base de mobilització mentre es construïen les forces ofensives necessàries per a la victòria.
• Dur a terme operacions ofensives per destruir elements vitals de la capacitat militar soviètica i mantenir l’enemic desestabilitzat fins que els Estats Units i els seus aliats poguessin desplegar tota la seva força ofensiva.
• Enfortir i ampliar els programes d'intel·ligència, la guerra psicològica i les operacions encobertes a la Unió Soviètica i als seus països aliats⁣.

Amb tot, el document no incloïa cap estimació de costos concreta, però deixava clar que els límits de despesa militar fixats prèviament pel president Truman eren insuficients. De fet, l’informe recomanava triplicar el pressupost de defensa, elevant-lo dels 13.000 milions de dòlars previstos per a 1950 fins a entre 40.000 i 50.000 milions anuals.^[4]

Addicionalment, proposava un increment impositiu i una reducció de les despeses federals per poder garantir el pla i poder finançar-ne la militarització. Tanmateix, diversos funcionaris implicats en la preparació de l'estudi, inclòs el futur president del Consell d'Assessors Econòmics del president, Leon Keyserling, van suggerir que l'augment massiu de la despesa militar seria possible amb dèficits governamentals, cosa que tindria el benefici d'estimular l'economia americana, com va passar després de 1930.

De fet, el document preveia que un augment massiu del finançament militar impulsaria l’economia nord-americana i, alhora, forçaria la Unió Soviètica a incrementar la seva despesa en defensa. Tanmateix, atesa la menor capacitat productiva soviètica —prop de la meitat de la nord-americana—, es considerava que Moscou no podria sostenir aquest ritme. Per mantenir l’esforç militar, l’URSS hauria de reduir el consum o la inversió, amb el risc d’estancament econòmic o malestar social. Als Estats Units, en canvi, aquesta política va donar lloc al keynesianisme militar, que veia en la despesa pública en defensa una manera d’activar una economia que funcionava per sota de la seva capacitat productiva, afavorint el creixement i consolidant l’avantatge militar nord-americà.

El president Harry S. Truman, fins i tot després que la Unió Soviètica esdevingués una potència nuclear, va intentar contenir la despesa militar. Tot i no rebutjar el contingut del document NSC 68, va demanar una estimació detallada dels costos abans de prendre una decisió. Durant els dos mesos següents, l’informe va quedar pràcticament aturat i Paul Nitze va arribar a considerar-lo un projecte fallit. No obstant això, el 25 de juny de 1950, la invasió de Corea del Sud per les forces nord-coreanes va canviar radicalment la situació: amb l’esclat de la Guerra de Corea, el document va adquirir una importància decisiva.