Nasamons

Els Nasamons (grec antic: Νασαμω̃νες, Nasamones)^[1] van ser un poble amazic del nord d'Àfrica que apareix a les fonts al llarg de tota l'antiguitat clàssica com a habitants de les terres de l'interior de la Cirenaica i dels Sirtes, com també a l'entorn d'Augila. Es tractava d'una de les tribus nòmades més importants de l'antiga Líbia.^[2] Segons Heròdot^[3] i Estrabó, vivien a la costa, entre els ausquises i els psils, als quals conqueriren i els foragitaren del seu territori.^[4] En canvi, Plini el Vell i Claudi Ptolemeu els situen entorn de l'oasi d'Augila, on Heròdot afirma que es desplaçaven a l'estiu. És probable que habitassin totes aquestes regions en un moment o altre de la història, car al cap i a la fi eren un poble nòmada. També és probable que, per la pressió dels cireneus i dels púnics, haguessin de desplaçar-se i que fos llavors que conquerissin el territori dels psils.^[2] Atès el costum que hom els atribueix d'ornar-se el cap amb plomes d'estruç,^[5] hom s'ha aventurat a identificar-los amb els temehu de les fonts egípcies.^[6]

Nasamons

Tipus	grup ètnic històric

Segons Heròdot, diu que es dedicaven a la ramaderia i que a l'estiu deixaven els seus ramats a la vora del mar i anaven terra endins a recol·lectar dàtils a l'oasi d'Augila. També caçaven llagosts, les quals assecaven al sol i les esmicolaven i es prenien les pólvores resultants amb llet. Esmenta també de la seva promiscuïtat sexual: eren polígams i tenien les dones en comú. També parla de l'ús especial dels pactes i juraments, i afegeix que es destacaven per les seves pràctiques endevinatòries: visitaven els sepulcres dels seus avantpassats, els dirigien oracions i els feien sacrificis, i en acabar, s'hi adormien, i allò que els apareixia en somnis era l'averany que rebien.^[7] El seu territori produïa una pedra preciosa anomenada Nasamonitis.^[8]

Els esmenten Heròdot (segle v aC),^[3][9] el Periple de Pseudo-Escílax (segle iv aC),^[10] Estrabó (segle i aC),^[11] Diodor de Sicília (segle i aC),^[12] Plini el Vell (segle i),^[13] Dió Crisòstom (segle i),^[5] Claudi Ptolemeu (segle ii),^[14] Aulus Gel·li (segle ii),^[4] Pausànias (segle ii)^[15] i Cassi Dió (segle iii),^[16] entre molts altres. Procopi (segle vi)^[17] no els esmenta, però sembla que s'hi refereix quan diu que els habitants de l'oasi d'Augila no es cristianitzaren fins als temps de Justinià.