Norma clàssica de l'occità
From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
La norma clàssica és una norma lingüística (una codificació) que fixa l'occità a nivell escrit. Aquesta norma es basa en la tradició mil·lenària de la grafia clàssica dels trobadors, però li afegeix el procés de codificació. Es va iniciar en el segle xix amb els treballs del canonge Simon Juda Onorat[1] i acabà amb la publicació del treball de Loís Alibert. Està en concurrència amb altres normes que estan menys esteses en occità (Norma mistralenca, norma bonaudiana, norma de l'Escola del Po).
Remove ads
Composició
La norma clàssica es compon de dos aspectes:
- La norma ortogràfica o ortografia, que fixa la manera d'escriure els fonemes. La grafia clàssica engloba l'ortografia clàssica i diversos usos escrits no codificats però que estan propers a l'ortografia clàssica.
- La norma oral, que fixa la manera recomanada de parlar en occità.
Desenvolupament
Si la grafia clàssica va néixer una mica abans del 1000 (amb els primers documents escrits en occità, la norma clàssica es va desenvolupar en tres etapes a partir de 1935:
- Va aparèixer en 1935 amb la publicació de la Gramatica occitana segon los parlars lengadocians de Loís Alibert.
- Va ser desenvolupada després per l'Institut d'Estudis Occitans (IEO) a partir de 1945. Cal afegir, en particular, les obres de Pèire Bec i Robèrt Lafont des dels anys cinquanta.
- És regulada pel Consell de la Llengua Occitana (CLO) des de 1996.
La norma clàssica es va expandir sobretot a partir de la segona meitat del segle xx, fent recular a la norma mistralenca. Avui la norma clàssica s'utilitza arreu d'Occitània. No obstant això, encara hi ha casos de concurrència:
- En provençal i en niçard, entre norma clàssica i norma mistralenca.
- A les Valls Occitanes italians, entre norma clàssica i norma de l'Escola del Po.
- En alvernès, entre norma clàssica i norma bonaudiana.
Remove ads
Estandardització: l'occitan larg
Les diferents grafies concurrents de l'occità (clàssica, mistralenca, bonaudiana, de l'Escola del Po) es van concebre en principi per representar parles o dialectes, sense fixar una varietat estàndard de l'occità. No obstant això, la norma mistralenca va engendrar des de finals del segle xix l'aparició de tres koinés literàries regionals: una en provençal general, una en niçard i l'altra en occità bearnès. A més, pot dir-se que la koiné provençal mistralenca prefigura una llengua estàndard.
La norma clàssica, a partir del segle xx, ha perseguit el desenvolupament d'aquestes tres koinés però ha afavorit també koinés regionals suplementàries en llemosí i en llenguadocià. Des de l'oficialització de l'occità a la Vall d'Aran el 1990, la norma clàssica també afavoreix una varietat bastant codificada del gascó aranès.
Al costat d'aquestes experiències de koinés regionals, basades en la norma clàssica, la voluntat conscient de fixar una varietat estàndard general d'occità va aparèixer en els anys setanta amb les investigacions dels lingüistes Pèire Bèc, Robèrt Lafont, Rogièr Teulat, Jaume Taupiac, seguits en els vuitanta per Patric Sauzet. La varietat estàndard es diu segons els autors «occità referencial», «occità estàndard» o, més recentment, *occitan larg (occità ampli). La major part dels especialistes estan d'acord que l'occità estàndard es compon:
- D'una varietat general que es basa en el dialecte llenguadocià (dialecte intermedi amb els altres, però no superior a ells)
- D'adaptacions regionals de l'estàndard, que tindrien alguns trets dialectals típics, però guardat una gran convergència i una concepció unitària. És una manera de federar dins de l'occità estàndard les diferents koinés regionals que s'han desenvolupat des dels segles XIX i XX.
Comparació
Remove ads
Referències
Bibliografia
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads