Oedipe
òpera de Georges Enescu From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
Oedipe (Œdipe), op. 23, és una òpera en quatre actes del compositor romanès George Enescu, ambientada en un llibret francès d'Edmond Fleg. Es basa en el conte mitològic d'Èdip, tal com explica Sòfocles a Èdip Rei.[1]
-Oedipe.jpg)
Enescu va tenir la idea de compondre una òpera inspirada en Èdip fins i tot abans de trobar un llibret i va començar a dibuixar-hi música el 1910. El primer esborrany de llibret de Fleg va arribar el 1913. Enescu va completar la música el 1922 i l'orquestració el 1931. L'òpera va rebre l'estrena mundial a París el 13 de març de 1936.[2] La primera producció romanesa va ser dirigida per Constantin Silvestri a Bucarest el 22 de setembre de 1958, mitjançant una traducció al romanès d'Emanoil Ciomac.[3] La primera producció alemanya va tenir lloc a Berlín el 1996, en una producció que posteriorment va viatjar a l'Òpera de l'Estat de Viena.[4] L'estrena als Estats Units va ser el 2005 a la Universitat d'Illinois a Urbana-Champaign.[5] La primera actuació al Festival de Salzburg va tenir lloc durant l'estiu del 2019 amb Christopher Maltman en el paper principal, amb l'Orquestra Filharmònica de Viena dirigida per Ingo Metzmacher, amb John Tomlinson com a Tiresias i Anaïk Morel com a Jocaste.[6]
Aquest tractament musical dramàtic del mite d'Èdip és inusual perquè intenta cobrir tota la història de la vida d'Èdip, des del naixement fins a la mort. L'acte III recull la història d'Èdip Rex. L'acte IV se solapa en la trama amb Èdip a Colonos, encara que amb un tractament psicològic divergent dels darrers dies d'Èdip en comparació amb l'original. Generalment es considera l'obra mestra d'Enescu.
Remove ads
Origen i context
En els seus primers anys com a compositor, Enescu es va moure entre diverses influències i estils. Algunes creacions s’inspiraven en l’esperit neoclàssic, mentre que d’altres reflectien una sensibilitat neoromàntica o fins i tot neobarroca. Amb el temps, però, especialment a partir dels trenta-cinc anys, va experimentar una profunda evolució artística i va començar a perfilar un llenguatge personal. Sense abandonar del tot la tonalitat, en va eixamplar els límits mitjançant harmonies més lliures i l’ús de quarts de to, heretats de la música tradicional romanesa i d’orígens molt antics. El resultat és una escriptura plena de vida, en què tot flueix i es transforma: els temes mai no es repeteixen igual, sinó que es metamorfosen de manera contínua.[7]
Entre les obres on la veu musical d’Enescu es manifesta amb més plenitud destaquen la Tercera Simfonia, les tres sonates per a violí i l’òpera Oedipe, la seva única creació escènica i, sens dubte, la més preuada pel compositor. Aquesta òpera monumental va ser fruit d’un llarg procés creatiu que s’estengué durant prop de vint-i-cinc anys. Enescu ja havia concebut la idea d’escriure una òpera el 1906, però no va ser fins tres anys després que en trobà el tema definitiu: arran d’una representació de l’Oedipus Rex de Sòfocles a la Comédie-Française de París, va decidir inspirar-s’hi. El llibret fou encarregat a l’escriptor francès Edmond Fleg, que el redactà en francès. L’obra, dividida en quatre actes, traça un ampli recorregut vital d’Èdip, des del seu naixement fins a la mort. Els actes primer i quart respiren una atmosfera més èpica i serena, mentre que els dos centrals concentren el nucli dramàtic i emocional de la tragèdia.[7]
La col·laboració amb Edmond Fleg es va interrompre a causa de la Primera Guerra Mundial, durant la qual Enescu va tornar a Romania i va contribuir activament a la vida musical del país. El treball es va reprendre el 1921, amb gran part de la composició ja acabada, però la instrumentació no es completaria fins deu anys més tard.[7]
A la partitura, Enescu desplega una gran audàcia sonora: l’escena de la cruïlla té una atmosfera misteriosa amb trons, el lament del pastor i el monòleg d’Èdip abans del parricidi. El passatge amb l’Esfinx destaca per la seva força dramàtica i el refinament orquestral, amb un crit final de gran intensitat simbòlica, amb el seu crit de mort reprès i continuat per una serra musical.[7]
Remove ads
Representacions
L’estrena d'Oedipe tingué lloc el 13 de març de 1936 a l’Òpera de París, on fou acollida amb entusiasme tant pel públic com per la crítica. Tot i aquest èxit inicial, la magnitud de l’obra i les seves exigències escèniques i vocals van dificultar-ne la continuïtat al repertori. No va ser fins al 1955, poc després de la mort del compositor, que l’òpera es va recuperar en versió radiofònica a França. Tres anys més tard, Bucarest la presentà per primera vegada en romanès, i des d’aleshores esdevingué una peça central del patrimoni operístic romanès. Amb el temps, Oedipe ha estat reconeguda internacionalment com una de les creacions líriques més singulars i profundes del segle XX.[7]
És una òpera poc representada, principalment per la seva gran complexitat musical i escènica. Muntar-la requereix un protagonista d’enorme exigència vocal i expressiva, capaç de sostenir el pes dramàtic de tota la trama, així com un ampli repartiment de personatges secundaris que, malgrat la brevetat dels seus papers, tenen una importància essencial dins del conjunt.[1]
Remove ads
Rols
Anàlisi musical
La creació d’Enescu és d’una magnitud extraordinària. L’òpera relata la vida d’Èdip des del naixement fins a la seva mort a Colonos, als afores d’Atenes, en un prat sagrat dedicat a les Eumènides, amb el cant d’aquestes com a teló de fons. L’orquestració, rica i minuciosa, fusiona ecos del folklore romanès amb un cromatisme sofisticat, una grandiositat profunda i una transcendència de reminiscències wagnerianes. Al centre hi trobem el personatge d’Èdip, de gran humanitat i protagonisme absolut, mentre que la resta de papers, encara que breus i secundaris, exerceixen una funció essencial en la construcció dramàtica de l’obra.[1]
Remove ads
Enregistraments
_at_Royal_Opera_House_in_London_-_standing_ovations.jpg)
Clau dels rols (‡): antigone / jocaste / sphinx / créon / oedipe / tirésias
- Arxiu INA (Institut nacional de l'audiovisuel) (en viu a París el 1955): Monmart / Moizan / Gorr / Lovano / Depraz / Vessières (‡); Charles Bruck, director d'orquestra
- Electrecord EDC 269/270/271 (enregistrat el 1964 en un estudi de Bucarest, en romanès): Sindrilaru / Cernei / Pally / Iordăchescu / Ohanesian / Hvorov (‡); Brediceanu, director d'orquestra
- EMI Classics 7 54011-2 (enregistrat el 1989 amb la Salle Garnier de Montecarlo com a estudi): José van Dam, Gabriel Bacquier, Marjana Lipovšek, Brigitte Fassbaender, John Aler, Nicolai Gedda, Marcel Vanaud, Barbara Hendricks, Gino Quilico, Jocelyne Taillon, Cornelius Hauptmann, Laurence Albert, Jean-Philippe Courtis, Isabelle Vernet; Orfeon Donostiarra; Orquestra Filharmònica de Montecarlo ; Lawrence Foster, director d'orquestra[9]
- Naxos 8.660163-64 (enregistrament d'una versió incompleta feta a Viena el 1997): Monte Pedersen, Marjana Lipovšek, Egil Siliņš, Yu Chen, Davide Damiani, Ruxandra Donose, Walter Fink, Josef Hopferwieser, Peter Koves, Michael Roider, Goran Simic, Mihaela Ungureanu; Vienna Boys Choir; Orquestra i Cor de l'Operapera Estatal de Viena; Michael Gielen, director d'orquestra[10]
- Albany Records TROY861-62 (enregistrat en directe a Urbana a l' estrena dels Estats Units el 2005): Stefan Ignat, Ricardo Herrera, Bradley Robinson, Harold Gray Meers, Michael York, Ben Jones, Darren T. Blaha, Ashmani Jha, Stephanie Chigas, Jan Patrice Helms, Jennifer Proulx; Singers de Cambra de la Universitat d'Illinois; Sinfonia da Camera; Ian Hobson, director d'orquestra
- Vídeo transmès per Internet (de La Monnaie / De Munt a Brussel·les el 2011): Eerens / Petrinsky / Lemieux / Bork / Henschel / Rootering (‡); Leo Hussain, director; s'esperava que s'emetés com a DVD el 2012
Remove ads
Referències
Enllaços externs
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads