Parla

La parla és l'ús particular i individual que un parlant fa d'una llengua, i constitueix la manifestació concreta del llenguatge articulat en un context comunicatiu específic. En el marc de la lingüística estructural, la parla s'entén com la realització puntual i situada del sistema lingüístic compartit, que es materialitza en actes comunicatius concrets. Aquest ús individual es caracteritza pel seu caràcter creatiu, flexible i variable, ja que cada acte de parla està condicionat per factors com la intenció comunicativa, el context social, l'experiència personal i les circumstàncies immediates de la interacció.^[1]

Per al municipi madrileny, vegeu Parla (Madrid).

Òrgans implicats en la producció de la parla humana.

Aquesta noció s’oposa al concepte de «llengua», entesa com el sistema col·lectiu de signes, normes i estructures compartides per una comunitat lingüística.^[2] En aquest sentit, la parla implica la selecció i combinació d'imatges acústiques i conceptes disponibles en el coneixement del parlant, això com l'acte voluntari d'articulació que permet transformar aquestes representacions mentals en enunciats concrets. Mitjançant aquesta activitat individual, la llengua es materialitza i esdevé comunicació efectiva dins la comunitat lingüística.

Orígens

La parla humana va emergir com la primera gran tecnologia de comunicació, fonamental per a la transmissió d'informació, coneixement i cultura entre individus i generacions. Les investigacions en paleoantropologia i lingüística evolutiva situen l'aparició de les primeres formes de llenguatge articulat entre fa aproximadament 300.000 i 200.000 anys, en paral·lel al desenvolupament de l'Homo sapiens anatòmicament modern. Tot i que espècies humanes anteriors, com l'Homo heidelbergensis, podrien haver disposat de capacitats comunicatives limitades, només amb l'Homo sapiens es consolida un sistema de parla capaç de produir i interpretar missatges simbòlics complexos.^[3]

Des dels seus orígens, la parla va exercir un paper central en la preservació i transmissió cultural. En societats sense escriptura, relats orals, cants rituals i recitacions col·lectives permetien conservar mites fundacionals, genealogies, normes socials i coneixements pràctics. Aquestes pràctiques van afavorir el desenvolupament de tècniques mnemotècniques específiques —com la repetició, el ritme, la formulació fixa i l'estructura narrativa— que facilitaven la memòria col·lectiva i garantien la continuïtat del saber al llarg del temps.^[4]

La parla també va adquirir una dimensió cognitiva i simbòlica profunda. A través del concepte grec logos, la paraula parlada va esdevenir una eina per expressar idees abstractes, elaborar raonaments i estructurar el pensament. Les primeres manifestacions simbòliques documentades, com l'art rupestre i els rituals complexos datats entre fa aproximadament 100.000 i 70.000 anys, suggereixen l'existència de formes avançades de comunicació oral i de pensament simbòlic compartit dins de les comunitats humanes.^[5]

Aquesta combinació de funcions pràctiques, socials i cognitives converteix la parla en una tecnologia primitiva però extraordinàriament poderosa. A més de permetre la transmissió de coneixements i la preservació de la història col·lectiva, la parla reforçava la cohesió social i la identitat del grup. Ja en les seves formes primerenques, la comunicació oral incorporava elements multimodals, combinant la veu amb la gestualitat, les expressions facials i el moviment corporal. Aquesta integració de canals comunicatius va establir les bases sobre les quals es desenvoluparien, posteriorment, sistemes de comunicació més complexos, com l'escriptura i, molt més endavant, els mitjans audiovisuals.^[3]

Evolució

Amb l'aparició dels primers sistemes de comunicació oral, la parla humana va experimentar una progressiva diversificació i complexificació al llarg de mil·lennis. Entre fa aproximadament 50.000 i 30.000 anys, les comunitats humanes van desenvolupar variants dialectals i patrons comunicatius adaptats als entorns socials i ecològics particulars. Aquesta diversitat lingüística va permetre una transmissió més precisa del coneixement dins de cada grup i va contribuir a la cooperació i a l'organització social.^[6]

La parla va assumir un paper fonamental en la transmissió ritual i simbòlica. Els cants, les cerimònies religioses i les recitacions estructurades eren instruments per reforçar la cohesió social i assegurar la conservació de coneixements. Aquesta oralitat ritual va preparar el terreny per a l'aparició de l'escriptura, que va emergir fa aproximadament 5.000 anys a Mesopotàmia i Egipte, transformant la manera de preservar informació i ampliar la capacitat de transmissió cultural.^[7]

Amb el temps, la parla es va convertir en una eina educativa i política fonamental. A les civilitzacions clàssiques grega i romana, la retòrica i la narrativa oral constituïen la base de l'ensenyament, la persuasió i el debat públic. La modulació de la veu, la gestualitat i la interacció amb l'audiència eren elements essencials per garantir l'eficàcia del missatge, establint la parla com una veritable tecnologia de transmissió cultural.

L'arribada de la modernitat va suposar un impuls espectacular per a la parla. La ràdio i el cinema sonor, desenvolupats entre finals del segle XIX i inicis del segle XX, van convertir la paraula parlada en una tecnologia de difusió massiva, capaç d'arribar a audiències molt més àmplies que les possibles en contextos presencials. L'ús de micròfons, gravacions i transmissió electrònica va obrir noves possibilitats en educació, entreteniment i comunicació, fet que va provocar una consolidació de la parla com un mitjà multimodal que integrava veu, gest i imatge. La pel·lícula The Jazz Singer, del 1927, va marcar un abans i un després en la història audiovisual, reproduint simultàniament veu i imatge.^[8]

En el món contemporani, formats com els podcasts, els doblatges, la docència oral i les arts escèniques evidencien que la parla continua sent un pilar central de la comunicació humana. La seva flexibilitat permet adaptar els missatges segons l'audiència, improvisar i mantenir viva la transmissió cultural. D'aquesta manera, la parla relfecteix no només la transformació del llenguatge, sinó també la seva constant adaptació a noves tecnologies i contextos socials, consolidant-la com una eina imprescindible per comprendre la cultura i la interacció humana.^[9]

Semiologia: langage, langue i parole

El lingüista suís Ferdinand de Saussure distingeix els conceptes de «llengua» (langue) i «parla» (langage) en el Curs de Lingüística general ^[2], una obra del 1916, on s'explica com la llengua constitueix l'estructura compartida que sustenta els diferents actes de parla. En cada situació comunicativa es poden utilitzar registres, girs i formes expressives determinades, tot i que darrere d'aquestes variacions individuals existeix la llengua com a sistema homogeni i compartit; en aquest cas, el català.

La parla es caracteritza per la seva diversitat i complexitat, i comprèn manifestacions tant a nivell individual com col·lectiu que reflecteixen les circumstàncies i decisions de cada parlant. La llengua organitza aquestes expressions establint significats i patrons compartits. La seva existència depèn de la comunitat: no és propietat d'un individu concret, sinó que emergeix de la interacció social i es manté gràcies a la participació de tots els membres que l'utilitzen.

Saussure introdueix el concepte de «parla individual» (parole) per indicar que tot acte comunicatiu depèn de la voluntat del parlant i mostra una gran variabilitat. Aquestes expressions individuals estan condicionades per circumstàncies particulars i decisions personals. Per contra, la llengua (langue) és un sistema homogeni integrat per significats, regles i patrons compartits que asseguren una comunicació coherent i comprensible dins d'una comunitat lingüística.

A partir del terme grec semîon (signe), Saussure proposa la semiologia com una disciplina dedicada a l'estudi dels signes dins de la societat. Segons el lingüista, es tracta d'«una ciència que estudia la vida dels signes dins d'una comunitat», centrant-se en la manera com els elements simbòlics funcionen i es transmeten entre els individus.

L'acte de parlar

Si s'entén el llenguatge com un sistema de comunicació, es pot afirmar afirmar que moltes espècies animals disposen de formes elementals d'expressió sonora. Tanmateix, cap animal és capaç d'establir una conversa humana pròpiament dita, ni tan sols els primats com el ximpanzé, els quals poden utilitzar símbols abstractes en contextos experimentals. La diferència principal rau en l'estructura anatòmica implicada en la producció de la veu.

La laringe és l'òrgan fonador principal: permet generar sons i intervenir en la modulació de la columna d'aire que ressona a la faringe, veritable cambra acústica del sistema vocal. Aquest òrgan està delimitat per cartílags, lligaments i músculs, i el seu espai intern és reduït en comparació amb el volum extern del coll. A l'interior s'hi disposen dos plecs horitzontals, anomenats plecs ventriculars (superiors); i les cordes vocals (inferiors). Tots dos divideixen la cavitat laríngia en tres parts diferenciades.

El segment superior, o vestíbul laríngic, contacta amb la part posterior de l'epiglotis i comunica directament amb la faringe. El segment mitjà, l'espai més estret, inclou les estructures fonadores principals: al damunt dels plecs ventriculars s'obre la fissura vestibular, i entre les cordes vocals es forma la glotis, la qual varia en forma i amplada segons el sexe de la persona i les fases de respiració o fonació. El segment inferior s'allarga cap avall adoptant una configuració tubular que connecta amb la tràquea.

Les característiques de la veu depenen de diversos factors fisiològics:

• La intensitat està determinada per la pressió de l'aire expirat.
• L'altura tonal està relacionada amb la longitud, el gruix i la tensió de les cordes vocals
• El timbre depèn principalment de l'acció de les vies ressonadores supralòtiques, especialment de la llengua, el vel del paladar i els llavis, que intervenen activament en l'articulació del llenguatge. La faringe, com a amplificador natural i modifica subtancialment la qualitat del so segons el volum i la configuració del ressonador, que varien amb l'elevació o el descens de la laringe.

La posició larínigia també afecta les funcions de respiració i deglució. En animals com els primats no humans o en lactants humans, la laringe se situa molt elevada, permetent respirar i alimentar-se simultàniament. Aquesta posició limita, però, la capacitat fonadora, ja que redueix el volum de la cavitat faríngia i impedeix la producció articulada de sons complexos. Per aquest motiu, aquests animals es basen principalment en moviments labials i bucals per emetre senyals sonores.

En l'ésser humà, durant els primers anys de vida, la laringe descendeix progressivament fins a assolir la seva posició definitiva. Aquest canvi anatòmic, que es produeix aproximadament els dos primers anys, transforma els mecanismes de respiració i deglució, com també permet l'aparició de la capacitat de vocalització articulada. Es tracta d'un procés, encara parcialment desconegut, en què participen nombroses estructures corporals. L'emissió de la parla implica fins i tot una modificació del ritme respiratori: l'expulsió del diòxid de carboni s'adapta al flux de la veu i es produeix a una freqüència diferent de la respiració normal. Sense aquesta adaptació fisiològica, el manteniment prolongat del discurs podria provocar hiperventilació. Tot i això, el parlant no és conscient d'aquest esforç, fet que explica per què parlar no genera fatiga respiratòria, llevat de casos relacionats amb l'excés d'esforç o patologies específiques.

Problemes de la parla i la comunicació

Molts problemes poden afectar la capacitat humana per parlar i comunicar-se adequadament. Aquests problemes varien des de l'ús incorrecte de les paraules fins a la incapacitat total per parlar o entendre el llenguatge oral (afàsies). Entre les causes es poden incloure:

• Problemes auditius i sordesa
• Problemes amb la veu, com la disfonia o els causats pel llavi leporí o el paladar fes
• Problemes de la parla, com el tartamudeig
• Discapacitats del desenvolupament
• Problemes d'aprenentatge

Alguns problemes de la parla i la comunicació poden tenir causes genètiques. En molts casos, però, les causes són desconegudes. A primer grau d'ensenyament, aproximadament un 5% dels infants presenten problemes notoris de parla. La teràpia de la parla i del llenguatge pot ser molt útil en aquests casos.

El llenguatge oral abasta diverses àrees en què poden sorgir problemes, i la psicologia ha identificat al llarg dels anys nombrosos trastorns associats a la parla. Actualment, cadascun d'aquests trastorns compta amb tractaments específics. Entre els trastorns relacionats amb la parla es troben:

• Trastorn del llenguatge o disfàsia
• Trastorn fonològic o dislàlia
• Disfèmia, tartamudeig o trastorn de la fluïdesa amb inici a la infància
• Disàrtria
• Trastorn de la comunicació social (pragmàtica)
• Disglòsia
• Taquifèmia o farfalleig
• Afàsies