Positivisme

El positivisme és un corrent filosòfic i metodològic que sosté que el coneixement vàlid només pot derivar de l’experiència empírica i de la verificació científica.^[1] Va sorgir al segle XIX amb Auguste Comte i la seva una «filosofia positiva» destinada a substituir la metafísica i a fundar una «ciència de la societat».

L'objectiu principal del positivisme és la cerca de «lleis invariables» del món natural i del món social. Aquesta visió va influir profundament en les ciències naturals i socials, i va donar lloc, més tard, al positivisme lògic del Cercle de Viena. Tot i el seu llegat, va ser àmpliament criticat per corrents com el marxisme, la fenomenologia i la filosofia de la ciència contemporània.^[2][3]

Origen i context històric

El positivisme té les seves arrels en les tradicions empiristes i del segle XVIII, que ja sostenien que el coneixement havia de basar-se en l’experiència i en l’observació. L’empirisme britànic de Francis Bacon, John Locke i David Hume va establir el principi que tot saber prové de la percepció sensible i de la inducció experimental. Bacon havia defensat la necessitat d’un mètode inductiu que substituís la lògica escolàstica, mentre que Locke i Hume havien insistit en la limitació del coneixement humà als fenòmens observables, excloent-hi tota pretensió metafísica.^[4]

A la Il·lustració francesa, aquest esperit experimental i antimetafísic va prendre un caràcter social i moral. Filòsofs com Condorcet, Diderot i Helvétius van afirmar que el progrés de la raó humana i de la ciència podia transformar la societat. En aquest context, la confiança en la ciència es va convertir en un ideal de regeneració moral i política. Així, els il·lustrats francesos van preparar el terreny del positivisme en la seva fe en la ciència com a “substituta de la religió com a guia moral i intel·lectual”.^[4]

El positivisme també sorgeix com una reacció contra l’idealisme alemany de finals del segle XVIII i començament del XIX. Els sistemes filosòfics de Kant, Fichte, Schelling i Hegel havien insistit en la primacia de la raó i de l’esperit, sovint amb un llenguatge altament especulatiu. El positivisme rebutja aquest tipus de filosofia, reivindicant que el pensament havia de limitar-se als fets observables i a les lleis naturals.^[2]

Etapes i variants del positivisme

Positivisme clàssic

Auguste Comte (1798-1857)

El positivisme clàssic designa la primera etapa d’aquest corrent, desenvolupada al segle XIX, i que té com a figures principals Auguste Comte i John Stuart Mill. El seu principi fonamental és que tot coneixement vàlid ha de basar-se en l’experiència i en la verificació empírica dels fets, rebutjant les explicacions metafísiques o teològiques.^[3][4]

En aquest context intel·lectual i social —dominat pel prestigi de la ciència, el progrés tècnic i la necessitat d’ordre després de la Revolució Francesa—, Auguste Comte (1798-1857) va formular el seu projecte de “filosofia positiva”. En el Cours de philosophie positive (1830-1842), Comte proposà una classificació de les ciències i una llei del desenvolupament humà —la llei dels tres estadis— segons la qual la humanitat passava d’una etapa teològica a una metafísica i, finalment, a una positiva o científica.^[5] Comte considerava que la ciència havia d’esdevenir la base del progrés social i moral, i que la Sociologia havia de coronar l’edifici del saber com a ciència capaç d’explicar les lleis de la societat. Aquesta confiança en la ciència i en la reorganització del coneixement marcaria profundament el pensament del segle XIX i la teoria sociològica posterior.

Per la seva banda, John Stuart Mill (1806-1873) va donar al positivisme un caràcter més empíric i menys dogmàtic. En la seva obra A System of Logic (1843), va defensar que els fenòmens socials podien estudiar-se amb el mètode inductiu de les ciències naturals, sempre que es reconegués la complexitat de les causes humanes. Mill va combinar l’empirisme britànic amb el liberalisme i l’utilitarisme, i va contribuir a consolidar el positivisme com una metodologia científica més que com una doctrina tancada.

Evolucionisme

Herbert Spencer (1820-1903)

Herbert Spencer (1820-1903) va estendre el positivisme al terreny evolucionista, considerant que la societat es desenvolupava d’acord amb lleis naturals d’adaptació i diferenciació progressiva. Amb tot, Spencer és crític amb Comte, ja que rebutja la concepció gairebé religiosa del positivisme tal com la definia el francès.^[3] En obres com First Principles (1862), Spencer va interpretar el progrés com un procés universal que afectava tant els organismes vius com les institucions socials. Encara que anterior a Darwin, Spencer va influir profundament en la formulació posterior del darwinisme social i en la idea d’un progrés lineal de la civilització.

El darwinisme social és una aplicació de les idees evolucionistes a l’àmbit social i polític que es va desenvolupar a la segona meitat del segle XIX. Basat en una lectura simplificada de la teoria de l’evolució de Charles Darwin, sosté que la competència entre individus o grups humans promou el progrés i l’adaptació de les societats. Tot i que Herbert Spencer havia formulat abans conceptes semblants, el darwinisme social va reinterpretar esbiaixadament aquests plantejaments en clau econòmica i política, sovint per justificar el laissez-faire, el colonialisme i les desigualtats socials. Durant el segle XX, aquest corrent fou àmpliament criticat per la seva simplificació biològica del comportament humà i per les seves derives ideològiques, especialment en els moviments racistes i eugenèsics.^[6]

Positivisme lògic

El positivisme lògic (o neopositivisme) va sorgir a principis del segle XX com una revisió del positivisme clàssic a la llum dels avenços de la lògica i de la ciència moderna. El seu nucli fou el Cercle de Viena, integrat per Moritz Schlick, Rudolf Carnap i Otto Neurath, influïts per Ernst Mach i els primers treballs de Wittgenstein. També van tenir un paper decisiu els treballs de Bertrand Russell i Alfred N. Whitehead, especialment per l’ús de la lògica simbòlica com a instrument per analitzar el llenguatge científic i eliminar la metafísica.^[4][7]

Els neopositivistes defensen el principi de verificació, segons el qual una proposició només té sentit si pot verificar-se empíricament o si és analítica. El seu objectiu era construir un llenguatge científic unificat i eliminar la metafísica, per ser aquesta un tipus d'explicació sense sentit.^[8] Aquesta orientació va marcar profundament la filosofia de la ciència i la metodologia empírica, tot i que autors com Karl Popper, Thomas Kuhn o Imre Lakatos en van criticar el caràcter excessivament reduccionista. Malgrat la seva posterior crisi, el positivisme lògic va establir les bases de la filosofia analítica contemporània.

Crítiques al positivisme

Marxisme

Karl Marx (1818-1883)

Karl Marx va formular una de les primeres crítiques sistemàtiques al positivisme. Tot i compartir amb Comte l’objectiu de comprendre científicament la societat, Marx va rebutjar la seva orientació empirista i descriptiva, que reduïa els fenòmens socials a fets observables i a lleis aparents, sense analitzar-ne les causes profundes. Segons Marx, la societat no pot entendre’s com un sistema estable i harmònic, sinó com un procés històric de transformacions materials determinat per les relacions de producció i pel conflicte entre classes. En aquest sentit, criticava el positivisme per la seva neutralitat ideològica i per la seva tendència a presentar les relacions socials com a fets naturals, quan en realitat són productes històrics susceptibles de canvi. Per a Marx, la tasca de la ciència social no era simplement descriure la realitat, sinó explicar-la per poder transformar-la.^[2][3]

Filosofia de la ciència

En l'àmbit de la filosofia de la ciència, ja al segle XX, Karl Popper va rebutjar el principi de verificació del positivisme i va proposar la falsabilitat com a eina bàsica pel progrés del coneixement: les teories científiques només poden ser refutades, no verificades. Aquest plantejament obria una concepció més dinàmica i crítica de la ciència.^[9] Posteriorment, Thomas S. Kuhn i Imre Lakatos van assenyalar que el coneixement científic no avança de manera lineal, sinó per canvis de paradigma i programes de recerca successius.^[10] Paul Karl Feyerabend, per la seva banda, va defensar un pluralisme epistemològic, negant l’existència d’un mètode científic universal.^[11]

Sociologia

Max Weber (1864-1920)

Pel que fa a la sociologia, Max Weber va rebutjar l’aplicació mecànica del mètode positivista a l’estudi de la societat. Considerava que les ciències socials no podien limitar-se a descriure regularitats externes (lleis), sinó que havien d’interpretar el significat subjectiu de l’acció humana (Verstehen). Segons Weber, l’explicació causal pròpia de les ciències naturals havia de complementar-se amb la comprensió dels valors, motivacions i intencions que orienten el comportament dels individus. Aquesta distinció entre explicació (Erklären) i comprensió (Verstehen) es va convertir en un dels punts centrals del debat metodològic del segle XX.^[12]

L’Escola de Frankfurt, per la seva banda, va reprendre i radicalitzar aquesta crítica en clau filosòfica i política. Max Horkheimer i Theodor W. Adorno van denunciar que el positivisme havia transformat la raó en un instrument tècnic al servei del domini i de l’eficiència, oblidant la seva dimensió emancipadora. En la Dialéctica de la Ilustración (1947), aquests autors afirmaven que la raó moderna, sotmesa al model científic, havia acabat reproduint formes de control social.^[13] Jürgen Habermas, més tard, va proposar una raó comunicativa orientada a l’enteniment i no al poder, defensant que el coneixement científic només adquireix sentit dins d’un marc de diàleg i reflexió crítica sobre els fins humans.^[14]

Filosofia

Des del corrent irracionalista, Friedrich Nietzsche va denunciar el cientifisme positivista com una nova forma de metafísica, una forma de nova religió basada en la fe cega en la raó i el progrés. Segons ell, la ciència moderna havia substituït Déu per la veritat objectiva, perpetuant una moral del coneixement que negava la dimensió vital i creativa de l’ésser humà.^[15]

Des d’una altra perspectiva, la fenomenologia també va formular una crítica profunda al positivisme. Edmund Husserl, en la seva obra La crisi de les ciències europees (1936), va denunciar que el positivisme havia reduït la ciència a un conjunt de relacions quantitatives, oblidant el «món de la vida» que és d’on sorgeix tota l'experiència. Segons Husserl, la ciència moderna, en centrar-se només en el mesurable, havia perdut contacte amb la subjectivitat i amb les condicions intencionals del coneixement.^[16] També Martin Heidegger va aprofundir aquesta crítica afirmant que el positivisme reduïa l’ésser humà a un objecte més dins del món, ignorant la seva existència concreta i la seva relació amb el sentit de l’ésser. Ambdós autors van reivindicar una filosofia que recuperés la dimensió subjectiva i existencial de l’experiència, més enllà del model naturalista de la ciència.^[17]