Pregó

El pregó és un discurs literari que hom pronuncia en públic en ocasió d'una festivitat o celebració.^[1] Sol ser l'acte que comença les festes populars com les festes majors d'una vil·la o barri, el carnestoltes, etc. En el cas de les festes patronals, tradicionalment el pregó és escrit i llegit per un fill de la vil·la que celebra les festes. De vegades s'utilitza també per a fer públiques reivindicacions populars. El pregó pot ser un acte solemne, on els vil·latans acudeixen mudats i escolten en silenci, o més còmic i festiu, al qual el pregoner escalfa l'ambient. Sovint és l'alcalde qui dona la paraula al pregoner.

Pregó

Pregó de festes d'Alginet. (1948)
Dades
Tipus	gènere musical tipus de cançó

Context històric i usos tradicionals

El pregó està relacionat històricament amb les crides públiques que feia a veu alçada la figura del pregoner. Aquest normalment anunciava notícies del municipi, disposicions o festes. En molts municipis aquesta figura fins ben entrat el segle XX encara s’enunciava tocant una campana o un altre instrument abans de proclamar la notícia. Aquesta pràctica està registrada sobretot en les zones rurals.^[2]

En contra posició trobem el que anomenem “el pregó festiu” el qual té els seus orígens en la crida pública i en els rituals religiosos, però a poc a poc s’ha anat transformant en un esdeveniment laic que forma part de les nostres festes majors. Tradicionalment, el pregó, es duia a terme a l’església parroquial en honor del sant patró, però això va anar quedant en desús, substituït per un pregó que tot i mantenir el to de ritual, aquest estava més centrat en la comunitat i la ciutat, deixant de banda la religió.^[3]

Des de l’origen de la Festa major a Catalunya, es conserven pregons de gran antiguitat, com al municipi d’Igualada on hi ha documentats pregons almenys des del segle XIV, el que ens indica que el pregó festiu, formalitza una tradició de crida comunitària arrelada en l’àmbit municipal i religiós de l’època medieval.^[4]

La consolidació d’aquest fet en l’actualitat s’ha consolidat com el que “obre” la festa, sovint la tarda d’abans del dia central. És a partir de la segona meitat del segle XX que els pregons passen a ser encarregats per persones convidades que tenen una relació amb el municipi, convertint així, l’acte en un espai de discurs públic sobre aquest.^{[1] [3]}