Robert De Niro
actor i director estatunidenc From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
Robert De Niro Jr. (Nova York, 17 d'agost de 1943) és un actor i director estatunidenc guanyador dues vegades de l'Oscar a millor actor, per El Padrí II (1974) i Toro salvatge (1980).[1]
_US-amerikanischer_Schauspieler.png)
Remove ads
Biografia
De Niro era fill de Robert De Niro Sr., pintor abstracte, escultor i poeta, i de Virgínia Admiral,[2] també pintora. Els besavis de De Niro eren italians i van emigrar als Estats Units al començament del segle xx des de Ferrazzano, a la Província de Campobasso, Molise. Quan Robert tenia dos anys el seu pare els va abandonar, un cop es va fer pública la seva homosexualitat; malgrat això, van mantenir sempre el contacte fins a la mort del pintor.[2][3]
De Niro va créixer a l'àrea de Nova York que es coneix com a Hell's Kitchen ("la cuina de l'infern"), com molts dels personatges que interpretaria. Quan era petit va rebre el sobrenom de Bobby Milk per la seva pell pàl·lida. Robert De Niro comença sent alumne de Stella Adler abans d'entrar al cèlebre Actors Studio sota la direcció de Lee Strasberg, per tal de multiplicar les oportunitats per a la seva futura carrera.
Va començar als escenaris de Broadway, i després va fer cinema el 1968, a Greetings dirigit per Brian De Palma. Després va fer alguns papers a pel·lícules poc conegudes. Es va fer conèixer a Bang the Drum Slowly (1973). El 1973 va començar a treballar amb Martin Scorsese a la pel·lícula Mean Streets. De Niro és present a unes quantes pel·lícules de Martin Scorsese: Taxi Driver (1976), New York, New York (1977), Raging Bull (1980), The King of Comedy (1983), Un dels nostres (1990), El cap de la por (1991), i Casino (1995). I ha interpretat principalment personatges inestables, amb inclinacions neuròtiques.
Els anys 1980, va començar a fer comèdies d'èxit com, per exemple: Brasil (1985), Midnight Run (1988), La cortina de fum (1997), Mafia Blues (1999), i Els pares d'ella (2000).
Va guanyar dos Oscars: per Raging Bull, va rebre l'Oscar al millor actor; i al millor actor secundari per El Padrí II.
De Niro i Marlon Brando són els dos únics actors que han guanyat un premi pel mateix paper: De Niro el del jove Vito Corleone a El Padrí II, i Brando el de Don Vito a El Padrí.
Ha dirigit, a més a més, dues pel·lícules Una història del Bronx (1993) i The Good Shepherd (2006), pel·lícula on comparteix el cap de cartell amb Matt Damon.
Ha fundat la seva societat de producció Tribeca Productions, de TriBeCa, el barri de Nova York on viu.
És valorat pel seu compromís amb els personatges: va engreixar-se prop de 30 kg i va aprendre a boxejar per fer de Jake LaMotta a Raging Bull. Va aprendre a tocar el saxòfon per a New York, New York. A més a més, per a Taxi Driver, va conduir un taxi de nit durant unes setmanes.
Encara que no s'expressi fàcilment, De Niro és considerat un observador dels detalls dels personatges i un perfeccionista. No dubta a engreixar-se i a perdre pes per posar-se a la pell del personatge. Això és característic dels actors que han estudiat amb Stella Adler (Marlon Brando Benicio del Toro…), que els demanava «deficcionalitzar» la ficció.
Sovint comparat a Al Pacino pels seus orígens italians comuns, només han treballat junts a Assassinat just de Jon Avnet el 2008. A Heat de Michael Mann de 1995 els dos actors van rodar les seves escenes per separat, i a El Padrí II, De Niro i Pacino no tenen cap escena en comú.[4]
Les seves pel·lícules el fan un dels grans actors dels darrers 40 anys. És l'únic actor que ha estat dirigit per: Sergio Leone, Martin Scorsese, Francis Ford Coppola, Brian De Palma i Quentin Tarantino.
Al Festival de Cinema de Sundance de 2014 es va estrenar el documental sobre la vida i l'obra del seu pare, Remembering the Artist Robert De Niro, Sr., dirigit per Perri Peltz i amb el suport de l'actor, i que en un principi va néixer com un projecte privat per a la família.[2] El 2023 estrena Killers of the Flower Moon, la seva desena col·laboració amb Martin Scorsese.[5]
Remove ads
Filmografia i premis[6][7]
Actor i director
Productor
Remove ads
Honors
.svg){kind=small}
Anècdotes
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
- El 1984, el grup anglès femení Bananarama interpretava una cançó titulada Robert DeNiro's Waiting.
- Va adquirir la nacionalitat italiana: A De Niro la li havien de donar a títol honorífic a la Mostra de Venècia el setembre de 2004. Però una associació italo-americana, The Sons of Italy va protestar al primer ministre, Silvio Berlusconi, perquè De Niro donava mala imatge d'Itàlia perquè havia fet tan sovint de mafiós i de gàngster. El ministre de cultura, Giuliano Urbani, la va rebutjar i va fer canvis a la cerimònia de l'octubre a Roma. Llavors De Niro no va anar a uns altres esdeveniments, cosa que va atribuir a «importants problemes de comunicació» que no havia sabut « administrar convenientment», afegint: «No vull ofendre ningú. Estimo Itàlia». La nacionalitat li va ser finalment concedida el 21 d'octubre del 2006 a la cerimònia de clausura del primer Festa del Cinema di Roma.
- Per fer el paper de Max Cady, a El cap de la por, va pagar a un dentista (5.000 dòlars) perquè li donés l'aspecte de dents brutes i trencades. Després del rodatge, li ha pagat 20.000 per refer-les com abans.
- Va perdre l'oportunitat d'interpretar Frank Costello a Infiltrats per dedicar-se a The Good Shepherd .
- Per fer el paper de Jake LaMotta el 1980, va engreixar-se 30 kg. Aquest esforç va ser recompensat perquè va rebre l'Oscar al millor actor.
- Demòcrata, es va oposar a la destitució de Bill Clinton el 1998 després va donar suport a Al Gore el 2000. Michael Moore l'esmentarà al documental "Fahrenheit 9/11". Favorable a la intervenció americana a l'Afganistan. Després es va oposar a la guerra de l'Iraq i va donar suport a John Kerry el 2004. A prop de les eleccions presidencials del 2008, un periodista li va preguntar qui volia veure de president dels Estats Units: Va dir " N'hi ha dos que m'agraden força: Barack Obama i Hillary Clinton".
Finalment va donar suport a Obama, recriminant a Clinton que estigués massa vinculat a la gran patronal.
Remove ads
Referències
Enllaços externs
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads