Saduceus

Els saduceus són els membres d'una de les quatre grans comunitats jueves de l'antiga Judea, junt amb els fariseus, els essenis i els zelotes.

Saduceus

Tipus	Jewish religious movements (en) i moviment religiós

Flavi Josep, escrivint a finals del segle I dC, associa la secta amb els esglaons superiors de la societat jueva.^[1] En conjunt, van complir diverses funcions polítiques, socials i religioses, inclòs el manteniment del Temple de Jerusalem. El grup es va extingir en algun moment després de la destrucció del Segon Temple l'any 70 CE.

Com els altres, els saduceus apareixen al segle ii aC. Ocupaven un lloc preponderant en el clergat secular i la classe política de l'època. Una part d'ells va participar en l'administració de la Judea romana.

Per la seva doctrina molt conservadora són molt criticats al Nou Testament. Les morts de Jesús de Natzaret i de Sant Jaume són imputades a membres d'aquest grup social pels Evangelis.

Història

Segons Abraham Geiger, la secta saducea del judaisme va derivar el seu nom del de Zadok, el primer summe sacerdot d'Israel que va servir al Temple de Salomó . Els líders de la secta van ser proposats com els Kohanim (sacerdots, els "fills de Zadok", descendents d'Eleazar, fill d'Aaron).^[2] L'obra aggadica Avot del rabí Natan explica la història dels dos deixebles d'Antígon de Sokho (segle III aC), Zadok i Boet. Antígon, havent ensenyat la màxima: "No sigueu com els servents que serveixen els seus amos pel salari, sinó com aquells que serveixen sense pensar en rebre salaris",^[3] els seus alumnes van repetir aquesta màxima als seus alumnes. Finalment, els dos professors o els seus alumnes van entendre que això expressava la creença que no hi havia ni una vida després de la mort ni una resurrecció dels morts, i van fundar les sectes saducea i boetusa. Vivien luxosament, utilitzant atuells de plata i or, perquè (com afirmaven) els fariseus portaven una vida dura a la terra i, tanmateix, no tindrien res a mostrar al món vinent.^[4] Les dues sectes dels saduceus i els boetus són, doncs, en totes les fonts rabíniques posteriors, sempre esmentades juntes, no només com a similars, sinó com a originades al mateix temps.^[5] L'ús d'atuells d'or i plata potser argumenta en contra d'una associació sacerdotal per a aquests grups, ja que els sacerdots de l'època normalment utilitzaven atuells de pedra, per evitar la transmissió d'impureses.

Josep Flavi esmenta a Antiquities of the Jews que «un tal Judes, un gaulonita, d'una ciutat anomenada Gamala, que prenent amb ell un saduc, un fariseu, es va posar zelós per provocar-los a una revolta».^[6] Paul L.Maier suggereix que la secta va prendre el seu nom del saduc esmentat per Josep Flavi.^[7]