Scytalopus

gènere d'ocells From Wikipedia, the free encyclopedia

Scytalopus
Remove ads

Scytalopus és un gènere d'ocells de la família dels rinocríptids (Rhinocryptidae). Agrupa nombroses espècies natives de l'Amèrica tropical (Neotròpic), on es distribueixen des de Costa Rica a través d'Amèrica Central i del Sud fins a Terra del Foc a Argentina i Xile.[1]

Dades ràpides Taxonomia ...
Remove ads

Descripció

Aquest gènere és un grup complex, dificultós, d'ocells que semblen gairebé ratolins, que s'arrosseguen prop del sòl a selves i boscos i que troben la màxima diversitat als Andes, amb algunes espècies habitant a la regió est del Brasil, però absents de la major part de la conca amazònica. Totes són similars en plomatge, moltes gairebé idèntiques, sent bàsicament alguna tonalitat de gris (variant des de gris força pàl·lid a força fosca), sovint amb rogenc o marró en els flancs (algunes vegades amb un barrat fosc també). Unes poques presenten marques facials blanques. Els juvenils generalment són completament marrons, sovint amb un barrat fosc considerable. El nivell d'espècie és generalment identificat amb base a la zona de distribució, l'altitud i, principalment, el cant. Molts tapaculs emeten reclams de contacte i d'advertiment molt similars.[2]

Remove ads

Comportament

La dieta consisteix principalment en insectes. Se sap poc sobre els hàbits de cria de la majoria de les espècies, però els ous solen ser blancs i el niu sol tenir forma de bola i fet de material vegetal com ara fibres d'arrel i molses. Es construeix en una cavitat en llocs com els bancs de terra o entre les arrels o escorces dels arbres.[3]

Taxonomia

El gènere Scytalopus va ser introduït el 1837 per l'ornitòleg anglès John Gould.[4] El nom combina el grec antic «skutalē» o «skutalon» que significa “pal” amb «pous» que significa “peu”.[5] L'espècie tipus va ser especificada el 1840 per George Robert Gray com el tapacul de Magallanes.[6]

Els límits entre les espècies d'aquest gènere són les qüestions més complexes en l'ornitologia Neotropical. Són altament críptics i la identificació utilitzant característiques visuals és generalment impossible. Típicament, són necessàries dades vocals i bioquímiques per aclarir la situació taxonòmica de les diverses poblacions. Diverses espècies noves per a la ciència han estat descrites recentment, en els anys 2000 (p. ex. S. stilesi, S. rodriguezi, S. perijanus i S. alvarezlopezi des de Colòmbia/Veneçuela, S. gettyae des del Perú, S. diamantinensis, S. petrophilus i S. gonzagai des del Brasil). La situació taxonòmica de moltes de les espècies andines va ser resolta per Krabbe & Schulenberg (1997)[7] que van separar una quantitat d'espècies i en van descriure tres de noves. El llavors complex magellanicus va donar origen a S. griseicollis, S. canus, S. fuscus, S. affinis, S. altirostris, S. acutirostris, S. urubambae, S. zimmeri, S. simonsi i S. superciliaris; el llavors complex femoralis va donar origen a S. bolivianus, S. atratus, S. sanctaemartae i S. micropterus; el complex latebricola va donar origen a S. meridanus, S. caracae i S. spillmani i finalment, amb base en els estudis de Coopmans, Krabbe & Schulenberg (2001), S. unicolor va ser dividida en S. latrans i S. parvirostris.[8] La confusa situació potser ara està millor il·lustrada pel fet que el 1970 amb prou feines 10 espècies eren reconegudes en aquest gènere, i ara passen de 40 (Krabbe & Schulenberg, 2003). Addicionalment, encara es coneixen espècies no descrites, com els peruans “tapaculo de Apurímac” i “tapacul de Millpo”; mentre algunes espècies com actualment definides podrien incloure altres que poden representar espècies no descrites (p. ex., la població del sud del tapacul de peus grans (S. macropus).34

L'any 2020 tres noves espècies van ser descrites per a la ciència: Scytalopus krabbei, S. frankeae i S. whitneyi, totes gràcies a l'ampli estudi de Krabbe et al. (2020)[9] i reconegudes pel Comitè de Classificació de Sud-americà (SACC) en les Propostes No 852, 853 i 854 respectivament.[10][11][12] Addicionalment als estudis de Cadena et al. (2020)[13] es va justificar la separació com a espècies plenes de les llavors subespècies S. latrans intermedius i S. opacus androstictus, la qual cosa va ser aprovada pel SACC en les Propostes No 858 i 855 respectivament.[14][15]

Les espècies Eleoscytalopus indigoticus i E. psichopompus anteriorment s'incloïen en aquest gènere, però els estudis genètics van portar a incloure-les en un gènere diferent Eleoscytalopus, més aviat relacionat amb el gènere Merulaxis.[16]

Els estudis de genètica molecular d'Ericson et al., 2010[17] confirmen la monofília de la família Rhinocryptidae i suggereixen l'existència de dos grans grups dins d'aquesta, de forma molt general, el format per les espècies més grosses, i l'integrat per les espècies més petite, a què pertany aquest gènere. Ohlson et al. (2013) proposen la divisió de la família en dues subfamílies. Aquest gènere pertany a una subfamília Scytalopodinae (J. Müller, 1846), juntament amb Eugralla, Myornis, Eleoscytalopus i Merulaxis.[18]

La subespècie S. meridanus fuscicauda va ser tractada com a espècie plena per alguns autors, però la Proposta N° 389 al SACC va ser aprovada a considerar-la coespecífica amb S. meridanus, amb base en els estudis de Donegan i Avendaño (2008).[19]

El taxó S. infasciatus va ser tractat com a espècie plena per alguns autors, però la seva elevació va ser rebutjada a la Proposta N° 390 al SACC, que ho va considerar un taxó invàlid i sinònim de S. griseicollis, amb base en els estudis de Donegan i Avendaño (2008).[19]

Segons la Classificació del Congrés Ornitològic Internacional (versió 14.2, 2024) aquest gènere està format per 49 espècies:[20]

Remove ads

Referències

Loading related searches...

Wikiwand - on

Seamless Wikipedia browsing. On steroids.

Remove ads
Remove ads