Setge de Samarcanda
From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
El setge de Samarcanda (1220) va ocórrer en el context de la invasió mongola de Coràsmia, quan el kagan Genguis, fundador de l'Imperi mongol, envaí l'Imperi anuixtigínida del xa Alà-ad-Din Muhàmmad.
Els mongols havien posat sota setge la ciutat d'Otrar, però en veure la dura defensa, el kagan va decidir avançar sobre Transoxiana juntament amb el seu fill menor Tolui. El kagan va fer una maniobra sorprenent i va saquejar Bukharà, així li quedà amb el camí lliure per a Samarcanda, la nova capital del xa, que tenia una nombrosa guarnició i forts merlets. L'exèrcit mongol va repel·lir les forces de socors i després fou reforçat després de la captura d'Otrar. Els clergues musulmans van convéncer els ciutadans de rendir-se; la majoria, però, van ser esclavitzats o reclutats per força en l'exèrcit mongol.
Remove ads
Antecedents
Samarcanda
Durant l'edat mitjana, les ciutats d'Àsia Central com Samarcanda, Bukharà o Merv típicament tenien una ciutadella (kuhandiz) situada en terreny elevat que servia com a última línia de defensa.[1] Després tenien la zona intramurs (sharistan), on vivia la majoria de la població i es trobaven les principals edificacions.[2] Tenien suburbis (ravals) fora de les muralles.[3] En el cas de Samarcanda, tenia un mur exterior que envoltava els suburbis, zona on hi havia la majoria dels basars, magatzems i caravanserralls.[4] A més, n'hi havia llogarets que es consideraven barris suburbans de l'urbs (mahal·la) perquè estaven dins de l'àrea envoltada per les muralles.[5]
El 1210, la ciutat va quedar sota poder dels corasmis,[6] però dos anys més tard va esclatar una revolta en què foren assassinats de 8.000 a 10.000 corasmis que hi vivien. En resposta, el xa Alà-ad-Din Muhàmmad va prendre la ciutat i matà 10.000 locals en venjança;[7] per a aconseguir alguns suports, el xa hi feu construir una mesquita aljama.[8] Per la seua importància política i econòmica, la va convertir en la seua nova capital els anys 1213-1214.[9]
Campanyes
El primer atac mongol contra Coràsmia es va dirigir contra Otrar, la guarnició de la qual va poder resistir un setge sorprenentment llarg. En resposta, el kagan Genguis i el seu fill menor Tolui creuaren el desert del Khizilkhum cap a Bukharà.[10] La ciutat va restar atònita, perquè els mongols creuaren una zona considerada intransitable, i aviat l'assaltaren i saquejaren. La ciutadella va resistir dues setmanes, però en travessar els murs tots els defensors van acabar massacrats.[11] A diferència de setges posteriors, els mongols foren indulgents amb els habitants, tot i que molts van ser reclutats per força.[12]
El xa, que desconfiava dels seus comandants i encara no havia introduït els seus mètodes d'administració, va decidir l'estratègia de dividir les tropes guarnint ciutats com Otrar, Samarcanda i Balkh.[13] És probable que només esperàs la típica incursió nòmada que devastaria el camp, però deixaria les ciutats intactes.[14] Abans, els únics nòmades contra els quals havien lluitat els corasmis eren els túrquics qanglis, que no tenien coneixement en la guerra de setge; els mongols portaren enginyers experts en la guerra de setge que van sorprendre el xa.[15]
Remove ads
Forces enfrontades
Tot i que els cronistes medievals han atribuït enormes forces a tots dos bàndols, els historiadors moderns són més conservadors en les seues estimacions, però les xifres precises continuen sent discutides; l'única certesa és que la força mongol total era major que l'exèrcit del xa.[16] L'erudit afganés Ali Ahmad Jalali calculava en 50.000 places l'exèrcit que Genguis Kan i Tolui van portar a les portes de Samarcanda,[17] mentre que el suec Carl Fredrick Sverdrup redueix el nombre a 40.000.[18]
Les estimacions sobre la guarnició de la ciutat varien àmpliament.[19] El cronista persa Minhaj-i Siraj Juzjani afirmava que eren en total 110.000 soldats: 50.000 caigueren en una emboscada en fer-hi una eixida i 60.000 van resistir altres deu dies fins que va caure la ciutat.[20] De fet, en altres seccions de la seua obra esmenta que la ciutat tenia 60.000 genets protegint-la. Els perses Alugh Beg Mirza, Ata-Malik Juvayni, Abu l-Ghazi Bahadur Khan i Raixid-ad-Din Hamadani donen els mateixos números: 60.000 turcs dirigits pels seus kans i 50.000 tayiks,[21] gentilici usat pels turcs per a referir-se als iranians en general; a més a més, tenien 20 elefants de guerra. Aquesta guarnició es componia de túrquics qarlug, gúrides, tayiks i afganesos jalyis. En canvi, l'àrab Alí ibn al-Athir parlava que el xa disposava de 50.000 genets per a protegir Samarcanda. Un altre cronista, Shihab al-Din Muhammad al-Nasawi, redueix els defensors a 40.000. El Yuanshi concorda amb el fet d'aquest còmput, agregant que un terç n'eren àrabs (o perses) i la resta mercenaris turcs, tot i que una revisió moderna redueix el nombre a 30.000, o més exactament a 26.667. El suec Sverdrup en redueix la xifra a només 8.000.[22][23][24][25][26][27]
Remove ads
Setge
Els mongols van envoltar la ciutat i els defensors turcoiranians van fer una eixida,[28] xocant amb els mongols als afores de la ciutat i forçant-los a retrocedir a una plana. Foren emboscats i massacrats, però, i perderen uns mil soldats. Poc després hi van arribar Ogodei i Txagatai Kan amb reforços mongols i presoners d'Otrar (hasha), i envoltaren per complet la ciutat. Mohamed II va romandre al campament rebent informes de la situació de la ciutat, limitant-se a enviar tropes per a intentar trencar el setge des de fora: en la primera ocasió hi envià 10.000 soldats i en la segona 20.000. En aquests dies despatxà els generals (noyan) Djebé i Subotai perquè perseguissen al xa a l'oest.[26][29][30][31]
El 16 de març, una part important de la guarnició restant, uns 3.000 soldats segons Sverdrup, es va retre poc després i fou executada immediatament; uns 2.000 defensors de la ciutadella, però, van continuar resistint. L'estructura fou presa per la força a l'abril. Poc abans de la caiguda, una petita força de mil defensors al comandament d'Alpär Jan va poder obrir-se pas i arribar al riu Amudarià (Oxus). Els mongols van alliberar els elefants capturats al camp, on van morir poc després per manca d'aliments.[32]
Segons la crònica de Athir, van morir 70.000 persones. Juvayni esmentava que la ciutat havia estat saquejada i molts que van intentar ocultar-se acabaren assassinats, però 50.000 persones van romandre a la ciutat gràcies a la intermediació d'un cadi. També, 30.000 turcs qangli hi foren executats i 30.000 artesans i els seus fills duts a Mongòlia per a servir als nous amos; els homes joves que hi restaven els reclutaren per força com a auxiliars.[33] Rashid sostenia que només 50.000 persones[33] van ser perdonades a canvi de 200.000 peces d'or i se'ls va permetre quedar-se a la ciutat (una altra font afirma que es tractava de 50.000 famílies). El monjo xinés Qiu Chuji va descriure la ciutat després de la batalla, i afirmava que de les 100.000 famílies que abans hi vivien, solament en quedava un quart. Només mil defensors al comandament d'Alb Jan van aconseguir escapar lluitant.[34][35][36][37][38]
El kagan passà la resta de la primavera als voltants la ciutat. Després de la victòria, una força al comandament del general Alak s'envià al Vakhx i una altra a càrrec de Baidju cap a Talukan. Al maig Tolui va ser enviat a continuar la campanya en el Gran Khorasan mentre que son pare arrasaria el que abans es deia Bactriana. El xa, temorós de ser traït pels seus oficials turcs que el consideraven un incapaç, començà a canviar de tenda cada nit. A l'abril passà per Nixapur i va continuar fugint cap a l'oest.[39]
La famosa biblioteca de la ciutat, com les de Bukhara i Merv, quedà feta cendres.[40] Com els mongols es van emportar molts artesans, el sector d'Afrasiab, on vivia la majoria, fou abandonat i la població restant se n'anà als suburbis del sud. El 1333 o 1335, l'explorador marroquí Ibn Battuta visità la ciutat i va afirmar que no hi havia muralles, les portes s'usaven i molts monuments estaven en ruïnes.[8] Samarcanda va seguir arruïnada fins que Tamerlà la feu capital el 1370, i en va reconstruir les mesquites, palaus, jardins, pavellons i muralles a la part oest del nou emplaçament.[8]
Remove ads
Referències
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads