Tarja Halonen

From Wikipedia, the free encyclopedia

Tarja Halonen
Remove ads

Tarja Kaarina Halonen (pronunciat [tɑrjɑ kɑːrinɑ hɑlonen] [tɑrjɑ kɑːrinɑ hɑlonen] (?·pàg.)) (Hèlsinki, 24 de desembre de 1943) és una política i advocada sindicalista finlandesa, que fou presidenta de la República de Finlàndia entre l'any 2000 i el 2012.[1] Va ser la primera dona que ostentà el càrrec en aquest país.

Dades ràpides Biografia, Naixement ...
Thumb
Tarja Halonen (2021)
Remove ads

Orígens i formació

Halonen va nàixer el 24 de desembre de 1943 a un barri de tradició obrera conegut com a Kallio, a la ciutat finlandesa de Hèlsinki. La seva mare, Lyyli Elina Loimola, fou escenògrafa i el seu pare, Vieno Olavi Halonen, treballà de soldador. Els pares de Halonen es casaren a l'inici de la Segona Guerra Mundial i ella nasqué uns anys més tard. Vieno Halonen fou enviat al front durant la Guerra de Continuació i Lyyli Halonen treballava en una fàbrica de sabates en el moment del naixement de la seva filla.[2] Quan Halonen tenia dos anys, el seu pare va anar al quiosc a comprar una revista i ja no va tornar a casa amb la seva família. Halonen no ha comentat gaire l'incident però, oficialment, els seu pares es divorciaren el 1948. Vieno Halonen fou un soldat condecorat que lluità al 26è Regiment d'Infanteria, anomenat Regiment As. Durant la trajectòria al front patí ferides en tres ocasions i després de la guerra fou guardonat amb les medalles de l'Orde de la Creu de la Llibertat de primera, segona i quarta classe. En diverses entrevistes, Tarja Halonen ha dit que només ha vist el seu pare unes poques vegades.[3]

Després del divorci, el 1950, Lyyli Halonen es casà amb el seu nou marit Thure Forss, que treballava d'electricista i era molt actiu a la comunitat obrera. Tant la mare de Halonen com el seu padrastre influiren molt en la seva visió del món. Mes endavant, Halonen assegurà que la seva mare fou una veritable supervivent, una persona sempre extremadament activa i resilient que valorava les persones bones, honestes i modestes que treballaven.[2] Quan entrà en política, també afirmà que aquestes són qualitats i atributs que respecta de la gent.

El 1950 inicià els seus estudis a l'escola primària de Kallio, des d'on més tard es traslladà a l'institut de Kallio i, finalment, el 1962 acabà l'examen de matriculació. Aquell mateix any, començà a estudiar Història de l'art a la Universitat de Hèlsinki, però a la tardor de 1963 canvià d'estudis per matricular-se a Dret i el 1968 es graduà d'un màster especialitzat en Dret penal.[2]

El 1967 començà a treballar com a advocada, ja abans d'obtenir el títol, a l'empresa de control de crèdit Luotonvalvonta oy. Després de treballar-hi durant uns anys, fou contractada pel Sindicat Nacional d'Estudiants Universitaris de Finlàndia (SYL) per treballar com a secretària general i d'afers socials del 1969 al 1970. El seu treball al sindicat estimulà el seu interès per la política, i el 1970 obtingué una plaça d'advocada a l'Organització Central de Sindicats Finlandesos (SAK), sent la primera dona a treballar com a advocada al sindicat.[2]

Remove ads

Trajectòria política

Sindicalista

L'any 1971 s'afilià al Partit Socialdemòcrata de Finlàndia, partit que tenia estrets vincles amb els sindicats, en els quals treballà com a advocada de 1970 a 1974. A principis de 1970, fou elegida per representar el SAK en un comitè que demanava el reconeixement de la República Federal Alemanya.[4] Més tard, esdevingué vicepresidenta d'aquest comitè, que pressionà l'aleshores president de Finlàndia Urho Kekkonen.[4][5] Durant les eleccions presidencials de 2006 fou criticada pels seus rivals per aquesta qüestió i ella es defensà responent que el comitè estava format per membres de molts partits polítics diferents, inclosos partits conservadors. El 1973, Finlàndia reconegué la sobirania tant l'Alemanya Oriental com de l'Alemanya Occidental.[6]

Primeres eleccions

L'any 1974, el president de Finlàndia Kalevi Sorsa va escollir-la com a secretària parlamentària.[7] A partir d'aleshores, començà a obtenir coneixements del món de la política finesa, iniciant així la seva carrera política.

El fet que treballés al Parlament de Finlàndia l'autoconvencé a presentar-se a les eleccions municipals de 1976. Arran d'aquesta paticipació fou escollida regidora i exercí el càrrec a l'Ajuntament de Hèlsinki entre 1977 i 1996, de forma ininterrompuda.[7][8] A més, el 1979, fou elegida al Parlament com a representant de la circumscripció de Hèlsinki. Exercí cinc mandats sencers i menys d'un any del seu sisè mandat fins a la seva investidura com a presidenta l'any 2000.[9] Al Parlament, el seu primer càrrec formal va ser el de presidenta del Comitè Social, que va ocupar del 1984 al 1987.

Carrera ministerial

El 1987 passà a exercir el càrrec de ministra de Sanitat i Afers Socials dins del govern encapçalat per Harri Holkeri fins al 1990. D'altra banda, Halonen també ocupà la posició de ministra de Cooperació Nòrdica des de 1989 fins a 1991, any en què fou elegida presidenta de la Fundació per la Solidaritat Internacional, càrrec que abandonà el 2000. De 1990 fins a 1991 fou la ministra de Justícia en el govern d'Esko Aho. De 1995 fins a la seva elecció el 2000 com a presidenta de Finlàndia, exercí el càrrec de ministra d'Afers Exteriors al primer govern de Paavo Lipponen.[10]

Remove ads

El camí a la Presidència

Halonen anuncià l'any 1999 que desitjava aspirar a la Presidència a les eleccions presidencials de 2000. A les de 1994, per primera vegada, una altra dona, Elisabeth Rehn havia estat molt a la vora de la victòria, inspirant Halonen i els seus seguidors. Després de l'anunci de Halonen, el Partit Socialdemòcrata de Finlàndia va convocar unes eleccions primàries per decidir el seu candidat. En aquestes eleccions, Halonen competia contra Pertti Paasio, membre del Parlament Europeu i anterior president del partit, i Jacob Söderman, el defensor del Poble Europeu. L'aleshores President de Finlàndia, Martti Ahtisaari, havia rebutjat presentar-se a les primàries del partit, anunciat així que no aspiraria a una segona legislatura.[cal citació]

Malgrat que les enquestes electorals de 2000 la col·locaven en quart lloc, Halonen fou escollida presidenta de Finlàndia per majoria simple, un 40 per cent dels vots emesos. El segon més votat fou l'anterior primer ministre Esko Aho, del Partit de Centre, que obtingué un 34,4 per cent dels vots escrutats. Com que cap dels candidats va obtenir més del 50 per cent dels vots, es feu una segona ronda tal com manava la llei electoral finlandesa. En la segona ronda, Halonen derrotà per molt poc marge a Esko Aho: un 51,6 per cent enfront d'un 48,4 per cent. Així doncs, es convertí amb en la primera presidenta de Finlàndia. La seva primera legislatura començà l'1 de març de 2000. L'any 2006 fou reelegida com a presidenta per a un nou mandat.[cal citació]

Presidència

Després de la seva estreta victòria en les primeres eleccions, els índexs de satisfacció de Halonen augmentaren fins a arribar a la cota màxima del 88 per cent el desembre de 2003. En l'enquesta feta el 12 de febrer de 2006 l'índex de satisfacció arribà al 74 per cent.[cal citació] Se la considera una persona fàcilment accessible per la ciutadania, i se l'ha comparada sovint a Moominmamma, un personatge fictici que encarna a una mare, que apareix sovint a les historietes de còmic creades per Tove Jansson.[cal citació] Molta gent aprecia que ha fet una carrera en circumstàncies modestes gràcies a la seva capacitat, fet molt valorat entre els finlandesos de mentalitat meritocràtica. Halonen fou nominada com un dels deu membres del rànquing del Suuret Suomalaiset (finlandesos més importants) en un programa de televisió l'any 2004, sent l'única persona en vida nominada.[cal citació]

El seu estil de vida ha provocat una mica de consternació, però la seva actitud independent també ha portat la seva admiració. Durant els anys 1960, deixà l'Església Luterana Evangelista de Finlàndia, a la qual la majoria de finlandesos pertanyen, per protestar contra la seva política de cobrament de taxes als membres, i el pocs drets que se li concedeix a la dona en els ritus religiosos.[cal citació]

Algunes altres crítiques cap a Halonen han inclòs la seva participació el maig de 2005 en la celebració del Dia de la Victòria a Moscou, i la seva oposició a l'ús de mines antipersones en la doctrina militar finlandesa. També s'ha afirmat que ha nominat algunes candidates per sobre dels seus companys de partit, més ben qualificats per a alts càrrecs, en particular la presidenta actual[Quan?] de la Cort Suprema de Finlàndia, Pauliine Koskelo.[cal citació]

Halonen és membre del Consell de Líders Mundials de Dones, una xarxa internacional de dones presidentes i primeres ministres, actuals i antigues, que té per missió la mobilització de les líders de més alt nivell del món per a l'acció col·lectiva sobre assumptes d'importància cabdal en el desenvolupament igualitari.[cal citació]

Remove ads

Família i lleure

Les activitat de lleure preferides per Halonen són la història de l'art, el teatre i la natació. També li agrada dibuixar i pintar, i té dos gats anomenats Miska i Rontti. Parla finès, suec i anglès, i està estudiant[Quan?] estonià.[11]

El 26 d'agost de 2000, Halonen es va casar amb Pentti Arajärvi, després d'una relació de més de quinze anys. La cerimònia fou per la via civil a la seva residència oficial, a Mäntyniemi. Anna, la filla gran de Halonen, i Esko, el fill gran d'Arajärvi, varen fer de testimonis. Mentre que a Finlàndia la seva relació no fou un assumpte important, el matrimoni va aclarir la posició del Pentii Arajärvi de cara a l'estranger.[cal citació]

Tant Anna com Esko són fills de relacions anteriors. Concretament, Anna Halonen és filla de Tarja Halonen i la seva anterior parella, Kari Pekkonen. Actualment,[Quan?] està estudiant política internacional a la Universitat de Kent a Canterbury (Anglaterra).[cal citació]

Remove ads

Cronologia política

Article relacionat

Referències

Enllaços externs

Loading related searches...

Wikiwand - on

Seamless Wikipedia browsing. On steroids.

Remove ads
Remove ads