Vat

Un vat era una de les tres classes d'homes que, segons l'historiador grec Estrabó, gaudien entre tots els pobles gals d'especial respecte i veneració. El mot sembla haver-hi designat un poeta-vident, com es desprèn de les pervivències d'aquest mot en llatí i en irlandès antic.

Aquest article tracta sobre la classe d'homes dels gals. Vegeu-ne altres significats a «Watt».

Fonts antigues

Diu Estrabó:

«

Παρὰ πᾶσι δ' ὡς ἐπίπαν τρία φῦλα τῶν τιμωμέ νων διαφερόντως ἐστί, Βάρδοι τε καὶ Οὐάτεις καὶ Δρυίδαι· Βάρδοι μὲν ὑμνηταὶ καὶ ποιηταί, Οὐάτεις δὲ ἱεροποιοὶ καὶ φυσιολόγοι, Δρυίδαι δὲ πρὸς τῇ φυσιολογίᾳ καὶ τὴν ἠθικὴν φιλοσοφίαν ἀσκοῦσι· δικαιότατοι δὲ νομίζονται καὶ διὰ τοῦτο πιστεύονται τάς τε ἰδιωτικὰς κρίσεις καὶ τὰς κοινάς, ὥστε καὶ πολέμους διῄτων πρότερον καὶ παρατάττεσθαι μέλλοντας ἔπαυον, τὰς δὲ φονικὰς δίκας μάλιστα τούτοις ἐπετέτραπτο δικάζειν. Ὅταν τε φορὰ τούτων ᾖ, φορὰν καὶ τῆς χώρας νομίζουσιν ὑπάρχειν. Ἀφθάρτους δὲ λέγουσι καὶ οὗτοι καὶ οἱ ἄλλοι τὰς ψυχὰς καὶ τὸν κόσμον, ἐπικρατήσειν δέ ποτε καὶ πῦρ καὶ ὕδωρ.

Entre tots els pobles gals sense excepció s'hi troben tres classes d'homes que hi són objecte d'honors extraordinaris, a saber: els bards, els vats i els druïdes. Els bards, altrament dits cantors sagrats, els vats, altrament dits endevins que presideixen els sacrificis i interroguen la natura, i finalment, els druïdes, els quals, independentment de la fisiologia natural, professen l'ètica o la filosofia moral. Aquests darrers són considerats els més justos dels homes, i, és a ells, en virtut d'aquesta consideració que hom els confia l'arbitratge dels litigis, tant els privats com els públics: antigament, les mateixes causes de guerra eren sotmeses a llur examen i hom els ha vist adesiara aturar les parts bel·ligerants quan ja estaven a punt d'arribar a les mans. Però, el que els pertany de manera especial és el judici dels crims d'assassinat, i cal fer notar que, quan abunden les condemnes per aquest gènere de crim, hi veuen un signe d'abundància i de fertilitat per al país. Els druïdes (que no són pas els únics en fer-ho entre la resta de pobles bàrbars, problamen la immortalitat de les ànimes i del món, la qual cosa no els impedeix pas que no creguin també que el foc i l'aigua prevaldran un dia sobre tota la resta Estrabó: Geografia. Llibre IV.

»

Etimologia

L'atestació del mot en aquesta obra, ens permet de reconstruir un cèltic *wātis (plural *wātis). D'aquest mot en deriva l'irlandès antic fáith, fáid m. "profeta/-essa, vident"^[1] i també el llatí uātes -is mf "vident, profeta/-essa"^[2] i, posteriorment, també "poeta" (un mot que hom sol considerar com a préstec d'una llengua cèltica), del qual deriva el verb deponent vātĭcĭnor ‘vaticinar, profetitzar’. Al costat d'aquest mot es pot col·locar l'irlandès antic fáth m "profecia, veritat profètica" (de tema en -u), i gal·lès gwawd "cançó de lloança". Aquests mots remunten, versemblantment, a una arrel *H₂u̯eH₁- "bufar", a la qual pertany també el nostre ex-ha-lar.^[3]

Del llatí uātes procedeix, per via culta, el castellà vate ‘poeta; adivino’^[4]