Veu de pit

La veu de pit és un dels registres vocals fonamentals en la producció de la veu humana. Es caracteritza per un timbre ple i ric, propi de les notes greus o mitjanes, i es fa servir tant en la parla com en el cant. En aquest registre, la vibració de les cordes vocals és més ampla i lenta, fet que genera una sensació de ressonància al tòrax. Aquesta percepció corporal ha donat origen a la denominació del terme, que s’ha mantingut al llarg de la tradició vocal i pedagògica.^[1]

Origen del terme

El terme 'veu de pit' prové de la sensació física que té la persona que canta o parla quan produeix sons greus o mitjos greus, pot notar una vibració al pit (tòrax): les vibracions ressonen en aquesta zona per la configuració del tracte vocal (laringe, tràquea, cavitats ressonants, etc.). Aquesta sensació va fer que, des de l'època del bel canto (segles xvii a xix), s’anomenés així aquesta manera de cantar.^{[cal citació]}

Com es produeix fisiològicament

Diferència entre la veu de pit i la veu de cap en la producció de la veu humana.

Quan es fa servir la veu de pit, les cordes vocals estan més tenses i gruixudes; la vibració és més lenta i amb major amplitud; la ressonància principal es percep al tòrax i a la cavitat oral baixa i el so resultant és ple, càlid, profund i amb cos.^{[cal citació]}

En canvi, quan es passa a la veu de cap (head voice), les cordes vocals s’aprimen i vibren més ràpidament; la ressonància es desplaça cap al crani i el paladar dur, i dona un so més clar i agut.^{[cal citació]}

Referències tècniques i pedagògiques

La veu de pit és un dels registres vocals principals, juntament amb la veu de cap (head voice), la veu mixta (mixed voice) i el falset.^{[cal citació]}

Autors com Manuel García II (inventor del laringoscopi) i Richard Miller han estudiat a fons la seva funció en el cant clàssic i modern. També és molt utilitzada en pedagogia vocal contemporània (com el speech level singing o el Estill voice training).^{[cal citació]}