Zahirisme

El zahirisme (de l'àrab: الظاهرية, aẓ-ẓāhiriyya, ‘interpretació literal de l'Alcorà’^[1]) va ser una escola de pensament i de jurisprudència (màdhhab) islàmica sorgida a Esfahan (Pèrsia) a finals del segle ix seguint els ensenyaments de Dàwud ibn Khàlaf († 883). Es caracteritzava per considerar que només era vàlida la interpretació literal de l'Alcorà i dels hadits, acceptant amb molta reticència els mètodes tradicionals del fiqh o jurisprudència islàmica com ara l'ijmà (el consens) o el taqlid (l'obediència a la tradició), i sent aferrissadament hostil a la utilització del qiyàs (l'analogia aplicada a la comprensió dels texts sagrats).^[2]

Aquest ensenyament es va estendre ràpidament, tot i que no va perdurar fins més enllà del segle xiv, quan sembla que es va dissoldre en el hanbalisme.^[2] Durant un període de 15 anys, però, durant el regnat del soldà almohade Yaqub al-Mansur, va ser l'escola oficial de jurisprudència a l'Àndalus, indret on va ser promogut en gran manera pel filòsof i erudit cordovès Ibn Hazm.

En els temps moderns, la simplicitat interpretativa preconitzada pel zahirisme ha trobat ressò en moviments com el salafisme o l'islamisme polític.^[2]