Kanji

Els kanji (漢字), pronúncia japonesa [kaɲdʑi], són els caràcters d'origen xinès, de l'època de la dinastia Han, que s'utilitzen a l'escriptura japonesa junt amb els sil·labaris katakana i hiragana.^[1]

Alguns dels caràcters, anomenats man'yōgana (万葉仮名) en honor de la col·lecció de poemes del segle viii Manyōshū (万葉集), tenen només valor fonètic. Altres funcionen com a ideogrames, és a dir sustenten el valor conceptual de la paraula i un tercer grup són híbrids entre els dos sistemes anteriors, o sigui, tenen una part de suport fonètic i una altra d'aproximació al concepte requerit.^[2]

Història i evolució

Històricament, els kanji provenen d’origen xinès, llengua que va servir com a model per a altres llengües orientals, com el coreà o el japonès. L'aparició dels kanji al Japó daten del segle iv; foren introduïts al país via Corea.^[3] Tot i que existeixen segells, cartes, espases, monedes i altres articles decorats amb kanjis, importats de la Xina al Japó, datats del segle I aC. Un dels exemples més antics que coneixem és un segell d’or del rei Na per part l’emperador de Han Guangwu a Yamato el 57 d.C. No obstant això, els japonesos no en tindrien cap comprensió fins d'aquí a uns segles.

La compartició de sistemes d’escriptura, en un principi comportaria desacords i canvis, ja que el japonès consta de partícules i desinències que el xinès no té. A més, al Japó, no existeix l’estructura bisil·làbica, sinó que es tracta d’un idioma polisil·làbic, xocant fonològicament amb l’altre idioma.

El desenvolupament del man’yōgana –un sistema primerenc que fa ús dels kanji a partir del seu valor fonètic– va ser clau per a l’adaptació d’aquests a la llengua japonesa. Tot i això, aquest mètode requeria la utilització de diversos kanji per a una sola paraula, dificultant així, l’escriptura ràpida.^[4]

La seva adaptació del xinès va comportar canvis i adaptacions, ja que en un principi es tractaven d’ideogrames molt més abstractes. A més, és aquí on trobem la creació de sil·labaris fonètics moderns com: l’Hiragana o el Katakana.^[5] Els canvis que es poden estar fent en l’actualitat, no obstant això, serien més relacionats a qüestions d’ús, que no tant de forma i composició.

Lectura dels kanji

Els kanji tenen dues categories de significats i pronúncies, que es coneixen com a «lectures»: les lectures on (音読み o on'yomi) i les lectures kun (訓読み o kun'yomi).

Les lectures on es deriven de les pronúncies xineses del caràcter, i se solen emprar quan el kanji forma part d'una paraula composta. Les lectures kun s'utilitzen normalment quan el kanji està sol o seguit de hiragana. La major part dels kanji té almenys una lectura on i una lectura kun. Alguns kanji tenen una tercera lectura menys coneguda anomenada lectura nanori, que s'utilitza per a noms de persones.

Existeixen excepcions a aquestes regles, ja que molts kanji no tenen lectura kun i uns pocs no tenen lectura on. Alguns utilitzen la lectura kun, i no la lectura on, per formar paraules compostes.

Si els kanji no estan acompanyats de hiragana, se solen llegir de dos en dos i amb la lectura on. La paraula "kanji" (漢字) n'és un perfecte exemple, i la seva pronúncia prové de la paraula xinesa "hanzi".

Kanji i furigana

Els kanji ocasionalment van acompanyats per furigana, que són caràcters hiragana escrits al costat dels kanji, per facilitar-ne la lectura. S'utilitza el furigana sobretot en llibres per a nens i en els manga (còmics japonesos) per facilitar l'aprenentatge dels caràcters. També s'utilitza el furigana per a caràcters kanji que no són inclosos en la llista dels 1945 kanji més utilitzats (Jōyō kanji).

Vegeu també

• Kun'yomi
• On'yomi
• Ateji