-e

Potser volíeu: e, E, è, -è, È, é, -é, É, ê, Ê, ë, Ë, ę, Ę, έ, Έ, ε, Ε

Català

• Etimologia: Indicatiu: Vocal de suport afegida a la desinència zero Ø quan acaba en un grup consonàntic amb la final líquida (entr > entre). Al segle XV es va estendre com a vocal temàtica, excepte en balear on es va fer el procés invers eliminant la vocal de suport per unificar amb desinència zero, i en septentrional que va seguir una altra evolució amb -i.
• Etimologia: Subjuntiu: Del llatí -em i -et (cantem / cantet > cante).

Desinència

-e ‎(verbal)

1. (antic i valencià) Forma conjugada en primera persona del singular del present d’indicatiu dels verbs regulars en -ar.

   Exemple: cantar → jo cante.

Relacionats

• -ō llatí > Ø, actual balear i alguerès (-i, septentrional) > -e, actual valencià > -o, central i nord-occidental

Desinència

-e ‎(verbal)

1. (occidental, balear) Forma conjugada en primera i tercera persona del singular del present de subjuntiu dels verbs regulars en -ar.

   Exemple: cantar → que jo cante, que ell cante.

Sinònims

• -i

Esperanto

• Etimologia: (pendent)

Desinència

-e ‎(adverbial)

1. Forma adverbis.

   Exemple: feliĉa → feliĉe.