cogulla

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	central /kuˈɣu.ʎə/
	balear /koˈɣu.ʎə/, /kuˈɣu.ʎə/
Occidental:	/koˈɣu.ʎa/

• Rimes: -uʎa
• Etimologia: Del llatí cucūlla, segle XIII. Doblet del cultisme cuculla.

Nom

cogulla f. ‎(plural cogulles)

1. Hàbit exterior d'alguns monjos, generalment amb caputxa o capilla.

Variants

• cugulla (arcaisme)

Traduccions

Traduccions

• Castellà: cogulla ^(es), cugulla ^(es)
• Francès: cuculle ^(fr)
• Italià: cucullo ^(it)
• Llatí: cucullus ^(la)

Miscel·lània

• Síl·labes: co·gu·lla (3)

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, Optimot
• FIGUERA, Pere Antoni. Diccionari Mallorquí-Castellà, Palma, 1840.
• Diccionari Catalá-Castellá-Llatí-Frances-Italiá: Per una societat de catalans. Barcelona, 1839. Tom I.

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: septentrional \koˈɣu.ʎa\, meridional \koˈɣu.ʝa\

Americà: alt /k(o)ˈɡu.ʝa/, baix \koˈɣu.ʝa\, austral \koˈɣu.ʒa\

• Rimes: -uʎa

Nom

cogulla f. ‎(plural cogullas)

1. cogulla

Miscel·lània

• Síl·labes: co·gu·lla (3)