ful

Potser volíeu: -ful

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈfuɫ/
• Rimes: -ul
• Etimologia: Del caló ful ‎(«merda»), del romaní khul, del sànscrit गूथ ‎(gūtha, «excrement»). Cognat de l’hongarès kula.

Adjectiu

ful m. ‎(femení fula, plural masculí fuls, plural femení fules)

1. (argot) fals (no autèntic), dolent, de merda

   «Abillava una tralla que semblava de là, i era més xunga que de tan fula no n'adinyen re.» (Juli Vallmitjana, La xava, 1910)

   Duia una cadena de rellotge que semblava de plata, era de broma i tan falsa que no en donen res.

   «A estones l'Emili valorava l'obra de Dalí, sí, però d'altres la considerava ful.» (Francesc Fontbona i de Vallescar, La campana de vidre, 2019)

Miscel·lània

• Síl·labes: 1

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB
• Givanel i Mas, J. «Notes per a un vocabulari de l'argot barceloní». A: Butlletí de dialectologia catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1919, p. 35.

Caló català

• Pronúncia: /ˈful/
• Etimologia: Del romaní khul, del sànscrit गूथ ‎(gūtha, «excrement»).

Nom

ful f.

1. merda, excrement

Vegeu també

• Escudero, Jean-Paul; Adiego, Ignasi-Xavier. «Vocabulari del kalò català», I Tchatchipen, 2001, núm. 33

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈful/
• Rimes: -ul
• Etimologia: Del caló ful ‎(«merda»), del romaní khul.

Adjectiu

ful inv. ‎(plural fules)

1. (argot) fals

Vegeu també

• Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre ful