interrogatiu

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	central /in.tə.ru.ɣəˈtiw/
	balear /in.tə.ro.ɣəˈtiw/, /in.tə.ru.ɣəˈtiw/
Occidental:	/in.te.ro.ɣaˈtiw/

• Rimes: -iw
• Etimologia: Del llatí tardà interrogātīvus, de interrogāre, segle XIX.

Adjectiu

interrogatiu m. ‎(femení interrogativa, plural masculí interrogatius, plural femení interrogatives)

1. Que expressa una interrogació, una pregunta.

Traduccions

Que expressa una interrogació

• Anglès: interrogative ^(en)
• Castellà: interrogativo ^(es)
• Francès: interrogatif ^(fr)
• Italià: interrogativo ^(it)

Nom

interrogatiu m. ‎(plural interrogatius)

1. (gramàtica) Unitat lèxica, de la categoria transversal de pronoms, adverbis i adjectius quantificadors, que planteja una incògnita, una pregunta.

   Els mots què, qui, com, on, quan, quin, quant són interrogatius.

Traduccions

Unitat lèxica que planteja una pregunta

• Anglès: interrogative ^(en)
• Castellà: interrogativo ^(es) m.
• Francès: interrogatif ^(fr) m.
• Italià: interrogativo ^(it) m.

Miscel·lània

• Síl·labes: in·ter·ro·ga·tiu (5)

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB