lloga

lloga f. ‎(plural llogues)

Contracte d’un temporer o d’un mosso llogat temporalment.
«Els tres germans van restar embadalits davant d’una lloga tan temptadora i malgrat el consell del vellet no van pas dubtar de llogar-se amb el Barba Blau.» (Joan Amades, «Els tres germans ganduls», Les cent millors rondalles populars, 1948)

«Les llogues de mossos de mules solen fer-se per anyades senceres, que van de Nadal a Nadal.» (Josep Faus i Condomines, Dret especial de la Segarra, 1934)
Sou o guany d’un treballador llogat.
«Els parellers acaben l'oli a la llanterna tot parlant de sa lloga, qui els va deixâ astorats. S'era llogat per la sembrada.» (Maria-Antònia Salvà [trad.], Mireia, 1917)
(argot) Actuació musical convinguda per a una ocasió puntual.
«Sóc músic (harmònica), i m'agradaria trobar grup de blues o soul per a fer llogues (bolos).» (Ray, «Classificats/Gratuïts», Revista Més Osona, 15-21 nov. 2011, núm. 507)

«Els darrers músics actius d'aquesta tradició, pràcticament una família, s'apleguen per atendre les llogues que encara surten.» (Mitjans i Berga, Rafel; Soler i Llobet, Teresa. «Dos segons de pel·lícula: Les cobles de flabiolaires a Mataró I», Sessió d’Estudis Mataronins, 1999, núm. 16, p. 129-40)
(per extensió) bolo
«Dissabte no puc venir que tinc lloga a Sentmenat.» (Pau Vidal, «Lloguer», Fòrum.ad, 01/06/23)

lloga

Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present d'indicatiu de llogar.
Segona persona del singular (tu) de l'imperatiu del verb llogar.

Català