llufa

Potser volíeu: llufà

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /ˈʎu.fə/, occidental /ˈʎu.fa/
• Rimes: -ufa
• Etimologia: Onomatopeic, segle XVII.

Nom

llufa f. ‎(plural llufes)

1. Ventositat expel·lida sense soroll.
2. Cua, drapot o cosa semblant que es posa amb una agulla als vestits dels homes o dones per a burlar-se d'ells.

Sinònims

• (ventositat) bufa, veixina, xilla

Traduccions

Ventositat sense soroll

• Anglès: silent fart ^(en)
• Castellà: follón ^(es), zullón ^(es)
• Francès: vesse ^(fr) f.
• Italià: vescia ^(it) f., loffa ^(it) f.
• Llatí: surda ventositatis ^(la) emissio
• Occità: lofa ^(oc) f.

Senyal de burla

• Castellà: maza ^(es), rabo ^(es)
• Llatí: cauda ^(la) a tergo apposita

Verb

llufa

1. Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present d'indicatiu de llufar-se.
2. Segona persona del singular (tu) de l'imperatiu del verb llufar-se.

Miscel·lània

• Síl·labes: llu·fa (2)
• Anagrames: fulla, Fullà

Vegeu també

• Labernia y Esteller, Pere. Diccionari de la Llengua Catalana ab la correspondencia castellana y llatina., Tom II, Barcelona, 1840.
• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot