manyo

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: central /ˈma.ɲu/, occidental /ˈma.ɲo/
• Etimologia: Del castellà aragonès maño, d’origen incert, potser del llatí mannus ‎(«cavall o mul eixorc o jove»), segle XX. Per etimologia popular associat a hermano ‎(«germà»).

Nom

manyo m. ‎(plural manyos, femení manya)

1. (col·loquial) aragonès

   «La seva mare era manya i, parlant i esbrinant, vaig descobrir que menjar els bunyols salats i passats després per sucre era un costum de l'Aragó.» (Agnès Padró Corbella, Tres unces, una cana i un petricó, 2020)

2. (valencià septentrional) Interpel·lació afectuosa entre companys o amics, especialment joves.

   «Aplegue jo a Morella i em trobe amb un tràfec de gent amunt i avall per aquells camins dels Ports. Soldats eren, manyo! Mai no n’he vistos tants!» (Joan Andrés Sorribes, La creu de Cabrera, 2003, →ISBN)

Variants

• [2] mano, mànio

Sinònims

• [2] xic

Miscel·lània

• Síl·labes: ma·nyo (2)

Vegeu també

• Obres de referència: DNV, DCVB, DECat