mens

Pronúncia⁽ⁱ⁾: /mɛns/
Etimologia: Del protoindoeuropeu *méntis- («pensament»). Hi ha termes cognats en diverses llengües, en grec antic μένος ‎(ménos), μνήμη ‎(mnḗmē), μανίᾱ ‎(maníā); en sànscrit मति ‎(matí); en rus мнить ‎(mnit, «pensar»).

mēns f. ‎(genitiu mentis)

Més informació Cas, Singular ...

En la majoria dels textos en llatí clàssic, la forma ablativa singular mente acompanyada d'un adjectiu femení formava una perífrasi adverbial que servia per expressar l'estat mental d'una persona, per exemple: vēlōcī mente ‎(«àgil mental»).
«sed obstinata mente perfer, obdura» (Catul, poema 8, vers 11, segle I aC)
però de ment decidida, resistent

«sensit enim simulata mente locutam» (Virgili, Eneida, llibre IV, vers 105, segle I aC)
va notar que ella havia parlat amb fals propòsit
En el llatí tardà aquesta construcció es va estendre a altres adjectius i usos, i en llatí vulgar com en les llengües romàniques va esdevenir un sufix adverbial.
«singulariter pro solamente» (Reichenau, glosses)
únicament singular

Llatí