mirus

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈmiː.rʊs/
• Etimologia: Del protoidoeuropeu *smei- ‎(«rialla, sorpresa»).

Adjectiu

mīrus m., mīra f., mīrum n.

1. sorprenent, meravellós

Declinació

Primera i segona declinació, -us, -a, -um.

Cas	Singular				Plural
	Masculí	Femení	Neutre		Masculí	Femení	Neutre
Nominatiu	mīrus	mīra	mīrum		mīrī	mīrae	mīra
Vocatiu	mīre	mīra	mīrum		mīrī	mīrae	mīra
Acusatiu	mīrum	mīram	mīrum		mīrōs	mīrās	mīra
Genitiu	mīrī	mīrae	mīrī		mīrōrum	mīrārum	mīrōrum
Datiu	mīrō	mīrae	mīrō		mīrīs
Ablatiu	mīrō	mīrā	mīrō		mīrīs

Vegeu també

• Julius Pokorny, Indogermanisches etymologisches Wörterbuch, 1959, p.967-968