ordior

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈoːr.dɪ.ɔr/
• Etimologia: De l'arrel protoindoeuropea *ar- («nuar») que, amb la -d afegeix el sentit de «línia, filada».

Verb

ōrdior ‎(1a present^?), ōrdīris ‎(2a present), ōrdīrī ‎(infinitiu), ōrsus sum ‎(supí)

1. començar
2. ordir

Vegeu també

• Julius Pokorny, 'Indogermanisches etymologisches Wörterbuch, 1959, p.55-61