ordonar

Català antic

• Etimologia: Del llatí ordinare amb influència de donar.

Verb

ordonar

1. Forma alternativa de ordenar.

Conjugació

Conjugació antiga

Formes no personals
infinitiu	ordonar
gerundi	ordonant
participi	ordonat
Formes personals simples
indicatiu	io, yo, jo	tu	él, eyl, ell	nós, nosaltres	vós, vosaltres	éls, eyls, ells
present	ordon	ordones	ordona	ordonam	ordonats	ordonen
	ordo				ordonau
imperfet	ordonava	ordonaves	ordonava	ordonàvem	ordonàvets	ordonaven
					ordonàveu
passat simple	ordoní	ordonist	ordonà	ordonàrem	ordonàs	ordonaren
	ordoné	ordonest			ordonàrets
		ordonares			ordonàreu
futur	ordonaré	ordonaràs	ordonarà	ordonarem	ordonarets	ordonaran
					ordonareu
condicional	ordonaria	ordonaries	ordonaria	ordonaríem	ordonaríets	ordonarien
					ordonaríeu
subjuntiu	io, yo, jo	tu	él, eyl, ell	nós, nosaltres	vós, vosaltres	éls, eyls, ells
present	ordon	ordons	ordon	ordonem	ordonets	ordonen
	ordo		ordo		ordoneu
	ordone		ordone
imperfet	ordonàs	ordonasses	ordonàs	ordonàssem	ordonàssets	ordonassen
	ordonés	ordonesses	ordonés	ordonéssem	ordonàsseu	ordonaren
	ordonara	ordonares	ordonara	ordonàrem	ordonéssets
					ordonésseu
					ordonàrets
					ordonàreu
imperatiu	–	tu	él, eyl, ell	nós, nosaltres	vós, vosaltres	éls, eyls, ells
present	–	ordona	ordon	ordonem	ordonats	ordonen
	–		ordo		ordonau
	–		ordone		ordonets
	–				ordoneu

Vegeu també

• Obres de referència: DCVB, Faraudo