spandir

Català antic

• Etimologia: Del llatí expandere.

Verb

spandir

1. forma alternativa de espandir

   «Per aytals ensenyaments fets defora lo cors del hom, entra de dins plaser a la ànima, per lo qual plaser se spandeix son remenbrar, entendre e amar en caritat, justícia, humilitat.» (Ramon Llull, Llibre de Meravelles, s. XIV)

Conjugació

Conjugació antiga

Formes no personals
infinitiu	spandir
gerundi	spandint
participi	spandit
Formes personals simples
indicatiu	io, yo, jo	tu	él, eyl, ell	nós, nosaltres	vós, vosaltres	éls, eyls, ells
present	spandesc	spandeixes	spandeix	spandim	spandits	spandeixen
					spandiu
imperfet	spandia	spandies	spandia	spandíem	spandíets	spandien
					spandíeu
passat simple	spandí	spandist	spandí	spandírem	spandist	spandiren
		spandires		spandim	spandíreu
futur	spandiré	spandiràs	spandirà	spandirem	spandireu	spandiran
condicional	spandiria	spandiries	spandiria	spandiríem	spandiríets	spandirien
					spandiríeu
subjuntiu	io, yo, jo	tu	él, eyl, ell	nós, nosaltres	vós, vosaltres	éls, eyls, ells
present	spandesca	spandesques	spandesca	spandíam	spandíats	spandesquen
				spandim	spandíau
					spandiu
imperfet	spandís	spandisses	spandís	spandíssem	spandíssets	spandissen
	spandira	spandires	spandira	spandírem	spandísseu	spandiren
					spandírets
					spandíreu
imperatiu	–	tu	él, eyl, ell	nós, nosaltres	vós, vosaltres	éls, eyls, ells
present	–	spandeix	spandesca	spandíam	spandits	spandesquen
	–			spandim	spandiu

Vegeu també

• Obres de referència: DTCA, CIVAL