taro

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	central /ˈta.ɾu/
	balear /ˈta.ɾo/, /ˈta.ɾu/
Occidental:	/ˈta.ɾo/

• Etimologia: [1] D’origen argòtic, probablement caló .
• Etimologia: [2] Del maori taro.

Nom

taro m. ‎(plural taros)

1. gris (vent fred)

   «Un dia que vagava per Milà, i feia un taro d'hivern que t'arrencava la pell, em vaig trobar a les mans unes hores lliures amb què no comptava.» (Jaume Cabré, El sentit de la ficció, 1999)

Sinònims

• taribel

Nom

taro m. ‎(plural taros)

1. Planta de la família de les aràcies (Colocasia esculenta) cultivada a la Polinèsia pels seus tubercles comestibles.
2. Menjar fet de Colocasia esculenta.

   «La festa religiosa es prolongà després en una franca festa tahitiana. Peix cru, peix cuit al forn i embolicat amb fulles de cocoter, uru, taro, garrí amb llet de coco i uns pans de pessic.» (Josep M. de Sagarra, La ruta blava, 1964)

Traduccions

Traduccions

• Anglès: taro ^(en)
• Castellà: taro ^(es) m.
• Francès: taro ^(fr) m.

Verb

taro

1. Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de tarar.

Miscel·lània

• Síl·labes: ta·ro (2)
• Anagrames: orat ^(revers), Orta, rato, rota, rotà

Vegeu també

• Article corresponent a la Viquipèdia
• Obres de referència: DIEC, DNV, GDLC, DCVB

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈta.ɾo/
• Rimes: -aɾo

Verb

taro

1. primera persona del singular (yo) del present d’indicatiu del verb tarar