vindico

Català

Verb

vindico

1. Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de vindicar.
2. (col·loquial nord-occidental) Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb vindicar.
3. (col·loquial nord-occidental) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb vindicar.

Miscel·lània

• Síl·labes: vin·di·co (3)
• Anagrames: convidi, convidí

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: septentrional /binˈdi.ko/, meridional \biŋˈdi.ko\

Americà: alt /binˈdi.k(o)/, baix \biŋˈdi.ko\, austral /binˈdi.ko/

• Rimes: -iko

Verb

vindico

1. primera persona del singular (yo) del present d’indicatiu del verb vindicar

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈwɪn.dɪ.koː/
• Etimologia: De vindex.

Verb

vindicō ‎(1a present^?), vindicās ‎(2a present), vindicāre ‎(infinitiu), vindicāvī ‎(perfet), vindicātum ‎(supí)

1. reclamar, vindicar, jo vindico

   «rem publicam in libertatem ex dominatu vindicare» (Ciceró, De re publica, I.27)

   Reclamar l'alliberament de l'estat de la tirania.

2. venjar

   «maleficium in aliis vindicare» (Ciceró, Pro Sulla, VI.19)

   Venjar-se'n per tots els mals.

Derivats

• revindicō
• vindicta
• vindicātor
• vindicātum
• vindicātus