Émile Jaques-Dalcroze
From Wikipedia, the free encyclopedia
Émile Jaques-Dalcroze (Viena, Àustria, 6 de juliol de 1865 - Ginebra, Suïssa, 1 de juliol de 1950) va ser un compositor suís, músic i educador musical que va desenvolupar l'eurítmica o rítmica, un mètode d'aprenentatge i d'experimentar la música a través del moviment, anomenat mètode Dalcroze.[1]
Biografia | |
---|---|
Naixement | (fr) Émile-Henri Jaques 6 juliol 1865 Viena (Àustria) |
Mort | 1r juliol 1950 (84 anys) Ginebra (Suïssa) |
Sepultura | Cementiri dels Reis o de Plainpalais, D-344 |
Dades personals | |
Formació | Universitat de Música i Art Dramàtic de Viena |
Activitat | |
Ocupació | compositor, pedagog, pedagog musical |
Gènere | Música clàssica |
Professors | Anton Bruckner, Léo Delibes, Gabriel Fauré, Mathis Lussy, Talbot i Albert Lavignac |
Alumnes | Ernest Bloch, Marie Rambert i Fernande Peyrot |
Participà en | |
1912 | Jocs Olímpics d'Estiu de 1912 |
Obra | |
Localització dels arxius |
|
Família | |
Cònjuge | Nina Faliero (en) |
La influència de la rítmica pot ser vista a la pedagogia del mètode Orff, comuna a l'educació musical en escoles públiques als Estats Units. El mètode Dalcroze involucra l'ensenyament de conceptes musicals a través del moviment. La varietat d'anàlegs de moviment utilitzats per a conceptes musicals desenvolupa una expressió musical integrada i natural en l'estudiant. Convertir el cos en un instrument musical ben afinat —sentia Dalcroze— era el millor camí per generar una base musical sòlida i vibrant.[2]