poema de Jacint Verdaguer From Wikipedia, the free encyclopedia
Canigó és un poema èpic de 1886 escrit per Jacint Verdaguer que constitueix un dels poemes clau de la Renaixença catalana. Consta de més de quatre mil versos en dotze cants i un epíleg. El tema és el del naixement de la nació catalana a les valls pirinenques a l'època carolíngia.[1]
Aquesta història, en la qual apareixen també elements mitològics,[2] conté una descripció geogràfica del Pirineu català, que es desenvolupa a través de la figura mítica del Comte Tallaferro, un valent i ferotge lluitador contra els sarraïns. El mite està basat en el personatge històric de Bernat Tallaferro.[3]
L'acció transcorre al Pirineu durant el segle xi. La història comença quan Gentil, fill del comte Tallaferro, després de ser armat cavaller a l'ermita de Sant Martí del Canigó, s'afegeix a l'exèrcit cristià en l'intent d'aturar l'atac dels musulmans. Més tard, Gentil, fent guàrdia al castell de Rià, contempla el Canigó mentre el seu escuder li parla de les fades que hi viuen, i ell decideix traslladar-s'hi.
Al massís és rebut per Flordeneu (Edelweiss), la reina de les fades, però sota l'aparença de Griselda, la noia que ha conegut a l'aplec de l'ermita. Flordeneu el sedueix. Encisat per la fada, Gentil s'oblida de la batalla i l'acompanya en un vol per damunt del Pirineu, en una carrossa alada. Ella li mostra la serralada, de la qual és possessora. Guifre, l'oncle de Gentil, veu que l'exèrcit cristià recula davant dels moros, i en culpa la deserció de Gentil. El sorprèn amb la reina de les fades, i, dominat per la ira, el mata estimbant-lo muntanya avall. Mentre el seu pare -el comte Tallaferro- derrota els moros, el cadàver de Gentil és dut a l'ermita de Sant Martí. Guifre es penedeix del seu crim, aconsegueix que Tallaferro el perdoni, i decideix fer-se monjo. Quan Guifre es troba a les portes de la mort, demana que on morí Gentil s'hi planti una creu.
La mètrica de Canigó s'articula en tres eixos:
El poema té una gran diversitat de ritmes. L'autor juga amb el contrast entre les escenes tendres i encisadores del món de les fades, i els combats durs i feréstecs dels guerrers catalans i els musulmans.
El poema tingué una acollida entusiàstica, tant de lectors com de crítics, que consideraren Canigó el punt més alt del geni poètic de Jacint Verdaguer.
El 1888 va ser traduït, parcialment, a l'italià per Maria Licer. Un any després, Josep Tolrà de Bordas en va publicar, a París, una versió al francès, i el 1898 va aparèixer, a Madrid, una traducció al castellà del Comte de Cedillo. La traducció més recent al francès és de Miquela Valls, publicada el 2004, i la castellana, publicada el 1988, és de Maria Parés. Ronald Puppo publica, l'any 2015, Mount Canigó. A tale of Catalonia, una traducció del poema a l'anglès.
El 1910 n'aparegué una versió teatral de Josep Carner, amb música de Jaume Pahissa. S'estrenà a Figueres, i es representà a les Arenes de Barcelona, amb decorats dels escenògrafs Moragas i Alarma, sota la direcció d'Adrià Gual.[4][5] El 1934 Antoni Massana se serví de l'adaptació de Carner per fer-ne una òpera, estrenada en versió de concert al Casal del Metge el 1936, i representada al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 1953.
En aquests versos Verdaguer compara el Canigó amb una magnòlia gegantina:
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.